Retallades o enderroc de l’Estat del Benestar?

Des dels governs s’estan impulsant polítiques per reduir el dèficit que la majoria estem patint. Fins ara aquestes s’han centrat en la banda de les despeses i no dels ingressos. Se’ns parla de retallar determinades prestacions o serveis perquè les administracions no arriben a cobrir amb els seus ingressos les necessitats de serveis que precisen els ciutadans. En aquest sentit, el més punyent és la reducció dràstica en aspectes claus per al desenvolupament humà com són l’educació i la sanitat.

Us posaré dos exemples reals de fins on han arribat aquestes retallades, que, al meu entendre, són un pas més cap al desmantellament de l’anomenat estat del benestar. A la Universitat de Barcelona on treballo -i em consta que a d’altres també- s’ha decretat un tancament de facultats a l’agost, amb els perjudicis que això causa a investigadors, estudiants i personal no docent. El segon exemple és el d’un familiar directe meu, que ha patit una infecció puntual que s’ha resolt, finalment, satisfactòriament. En anar al metge, al CAP, li han dit que la doctora de capçalera era de vacances i que no hi havia substitut o substituta, de manera que o bé tornava al setembre o bé se n’anava a urgències a l’Hospital, cosa que ha hagut de fer. Ambdós són fets completament inèdits i indicadors de la gravetat de la situació.

És cert que hi ha hagut algunes administracions que han gestionat malament, també ho és que algunes han acudit al dèficit davant l’allau de necessitats socials que ha comportat la crisi. És cert que s’han fet mesures populistes per recaptar vots, és cert que segurament caldrà replantejar-se alguns aspectes en la sanitat (com el co-pagament). Però no és menys cert que la situació actual és el resultat d’una política econòmica que des dels anys 80 s’ha guiat per reduir els impostos a les grans fortunes i empreses, i ara ens trobem amb què una part important dels ingressos dels estats depèn dels especuladors financers, els quals es neguen en rodó a què els siguin taxats els seus grans beneficis, mentre exigeixen als estats la reducció de la despesa.

En altres èpoques i en situacions de crisi, les administracions i els que les governaven han tingut la voluntat política de tirar endavant les polítiques socials. Així, durant la Segona República, amb una situació de crisi internacional -no tan aguda, però, a Catalunya i a l’Estat espanyol- el govern de la República i la Generalitat van decidir tirar endavant una ambiciosa política d’ensenyament, amb la construcció d’escoles i la millora de la qualitat de la docència; la Generalitat va desenvolupar, a més, una política sanitària i d’assistència social destacable. Tot això, en un context en què l’atur era important i anava en augment i en què el nivell de renda era molt més baix que l’actual. Cal dir, però, que aquesta política va anar acompanyada d’una reforma tributària impulsada pel vendrellenc Jaume Carner, la qual va introduir per primer cop a l’Estat espanyol l’Impost sobre la Renda. Un altre exemple: durant la primera legislatura del PSOE, amb unes taxes d’atur similars a les actuals, el govern espanyol va tirar endavant la Llei de Reforma Sanitària, impulsada per Ernest Lluch, que va donar lloc a la universalització de la sanitat. En aquest cas no va anar acompanyat d’una reforma tributària però sí d’una persecució més intensa del frau fiscal.

Ara, en canvi, ens trobem amb el resultat d’unes polítiques fiscals que fan insostenible el sistema. Algú es recorda ara de la perniciosa reforma de l’Impost sobre Activitats Econòmiques que va deixar l’Impost sobre Béns Immobles com una de les principals fonts de recaptació dels ajuntaments i que té a veure molt amb la bombolla immobiliària, l’esclat de la qual és la principal causa de la crisi al nostre país? No parlem ja que en plena crisi, l’any 2008, es va aprovar una exempció del 100% de l’impost sobre el patrimoni. O bé de les reformes que s’han permès de l’Impost de Successions, que ha provocat l’existència de dumping fiscal entre comunitats autònomes i que ha portat que a Catalunya s’acabés suprimint completament quan més es necessitaven els seus ingressos. En fi, és cert que s’ha de governar amb austeritat i racionalitat -ara i quan les coses tornin a anar bé- però també és important que el preu de la crisi no el paguin qui menys responsabilitat en tenen.

P.D. La fotografia que acompanya el text és de l’enderrocament de la casa del comte Moy per reformar la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès, duta a terme el 1937 i procedeix del fons fotogràfic del Vinseum.




Publicat dins de Qüestions socials | Envia un comentari

Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus…

“Mateulos a tots, que Déu ja reconeixerà els seus… “. Aquesta frase, que la Chanson de la Croisade atribueix a Arnaud Amary, arquebisbe i duc de Narbona, un dels promotors de la croada contra els càtars, la qual hauria estat pronunciada amb motiu del setge i de Besiers i la matança que li va seguir, la podríem aplicar també a la política empresa en les darreres setmanes per la dreta catalana amb l’excusa de combatre determinats fraus que es produeixen en alguns serveis i prestacions.

Primer ha estat l’alcalde del meu municipi, en Pere Regull, el qual ha suspès temporalment el registre d’unions civils emparant-se amb el fet que s’han detectat diversos usos fraudulents del mateix. D’aquesta manera, se suspèn un dret general a causa del seu mal ús per part d’alguns, en lloc de perseguir-ne els contraventors, i més tenint en compte que el mateix Ajuntament de Vilafranca ens diu que sap quines són les persones que han usat fradulentament aquest registre.

Jo em pensava que això era un fet puntual i centrat només a Vilafranca. Però ara veig que potser correspon a una política més general. El govern de la Generalitat ha canviat el sistema de cobrament de la renda mínima d’inserció, passant d’ingrés per compte a pagament amb taló nominatiu. Això, a més d’haver-ho fet de cop i volta, provoca un retard en el cobrament  d’aquests diners que són bàsics (o ho haurien de ser) per als seus beneficiaris. Novament doncs, el mal ús d’uns quants -que també semblen estar detectats- comporta el perjudici per a la majoria.

Ben segur que hi ha fraus, però aquests no poden ser excuses per retallar drets generals o prestacions socials bàsiques. En el fons, darrera les mesures hi ha la mentalitat conservadora que des de segles culpabilitza els pobres pel fet de ser-ho. Mentre aquest govern ha suprimit impostos com el de successions per a una minoria privilegiada -un impost que tal com diu J.R. Borrell és un incentiu a l’esforç personal i que han defensat des dels liberals als socialdemòcrates, passant per determinats individus amb grans fortunes-, mentre CiU ha donat suport des de fa anys a una política fiscal que ha reduït la pressió sobre les rendes més altes i en conseqüència ha augmentat la pressió sobre la classe mitjana, mentre tot això passa el que es fa és reduir drets generals -sense cost directe- i prestacions socials.

Fins i tot en això hom pot veure les debilitats de la Catalunya autònoma: no podem decidir la nostra política fiscal, no podem pressionar Europa per avançar cap a una fiscalitat comuna i no podem dur a terme una política contra el frau de les grans fortunes. Per això potser és més fàcil començar pels de baix.



Publicat dins de Qüestions socials | Envia un comentari

La paradoxa de l’independentisme català

És una evidència que amb l’independentisme català es produeix una paradoxa. Resulta que els partits independentistes no recullen la majoria dels vots dels independentistes. Un fet que afecta especialment ERC, tal i com assenyalva Ferran Requejo fa uns dies en un article a l’Ara.

Per acabar-ho de corroborar us posaré aquesta senzilla taula, que poso a continuació:

Parlament 2010 Independentistes
CIU 1.202.830 660.354
ERC 219.173 210.406
PSC 575.233 148.985
ICV 230.824 105.025
SI 102.921 100.657
RCat 39.834 39.834

La taula recull en la primera columna el nombre de vots obtinguts per diverses formacions en les darreres eleccions del Parlament de Catalunya, l’any 2010, a les quals hem aplicat el percentatge de persones que, recordant haver votat aquests partits, ens donava la darrera enquesta del CEO, en la qual els partidaris que Catalunya esdevingués independent són majoria. En el cas d’RCat, com que no surt a l’enquesta, hem considerat el 100% dels seus votants.

La paradoxa de què parlava més amunt és posa clarament de manifest: la majoria d’independentistes voten CiU i, després d’ERC, hi ha més independentistes que han votat el PSC i ICV que no pas formacions netament sobiranistes com SI i RCat (els independentistes votants del PSC són més que la suma d’aquestes dues formacions juntes!). I si el que fem és mirar-nos els resultats de les darreres municipals, l’independentisme en el seu conjunt obté uns resultats ben migrats: 1.497 regidors i el 12,2% dels vots obtinguts. Un resultat lluny del 16,4%, que és el màxim obtingut per ERC en les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003. Així doncs, resulta que els indepenentistes, a l’hora de votar, prefereixen opcions que no tenen en el seu ideari la consecució d’un estat propi per al nostre país.

La pregunta, en conseqüència, és per què succeeix això? Doncs possiblement perquè la majoria dels nostres conciutadans valoren dues coses en aquestes altres opcions: una, perquè ofereixen propostes en el curt termini que la ciutadania valora com a positives per al país; dues, perquè aquestes opcions apareixen com a més consistents que un independentisme en constant ebullició. Per tant, crec que a partir del proper Congrés d’ERC, aquesta ha d’aparèixer com un partit seriós, amb vocació de governar el país, capaç de sumar, amb un projecte clar d’esquerres però no dogmàtic, nacionalment clar i capaç de donar solucions a les classes populars del país que, recordem-ho, som majoria.



Publicat dins de Política | 1 comentari

Nova esquerra. Nova Esquerra?

Aquests dies, tota la gent d’esquerres i, en particular, la gent d’Esquerra estem plantejant-nos moltes de les coses que hem fet en els darrers anys. En termes generals, la crisi ha afectat novament els fonaments de l’esquerra reformista europea, la qual fa anys que navega sense cap mena de rumb. Els nous vents favorables a les dretes, l’aparició amb força del populisme amb el discurs xenòfob, els darrers moviments dels anomenats “indignats” són símptomes d’una situació canviant i nova sobre la qual ja fa temps que ens hauríem d’haver anat situant.

Liberalisme, socialdemocràcia o populisme
L’actual no és la primera gran crisi del capitalisme que es produeix. Al segle XIX i a començaments del XX ja se n’havien, amb ajustos durs en què la solució era la caiguda dels preus i l’augment de l’atur. En el període d’entreguerres, però, es van anar bastint alternatives polítiques a les societats liberals tradicionals (com Anglaterra o França). És un tema ben estudiat pel malaguanyat Gregory M. Luebbert (vegeu el seu llibre publicat per les Prensas Universitarias de Zaragoza: Liberalismo, fascismo o socialdemocracia. Clases sociales y orígenes políticos de los regímenes de la Europa de entreguerras). En aquell moment dues alternatives, el feixisme i la socialdemocràcia, es van proposar superar els problemes que el capitalisme especulatiu i de les grans corporacions generava, sense qüestionar, però el sistema capitalista. Totes dues posaven la política per davant de l’economia, però de manera diferent. Per a Luebbert, l’opció socialdemòcrata, que va guanyar als països escandinaus justament en aquells moments, es va fonamentar en dos elements claus: un, la capacitat d’establir una forta aliança amb la petita i mitjana pagesia parcera o propietària; el segon, va ser a capacitat de convèncer les oligarquies respectives per tal que no s’oposessin frontalment a les reformes necessàries, cosa que comportava cedir alguns punts claus dels programes socialistes. El primer element, però, era indispensable atès que la pagesia encara era un actor important en la societat europea. El fet de comptar amb els parcers, arrendataris i propietaris mitjans i petits de la terra, permeté als partits socialdemòcrates escandianaus bastir amples coalcions polítiques que tingueren una hegemonia incontestable. Des del meu punt de vista, avui en dia encara no tenim més alternatives que les que hi havia als anys 30: liberalisme a ultrança, socialdemocràcia o populisme de diversos signes (ja siguin aquests xenòfobs, nacionalistes o d’esquerres).

L’ofensiva liberalitzadora i l’esquerra europea
Després de la II Guerra Mundial, vingué una etapa de gran creixement econòmic per a l’Euorpa occidental i per a la major part del món que coincidí amb l’expansió de les polítiques anomenades “keynesianes”, que bastiren l’anomenat estat del benestar però que a mès tendiren a la intervenció directa en amplis sectors de l’economia. Això darrer em sembla una diferència bàsica amb el que passà als Estats Units. Va ser des d’aquí d’on vingueren nous aires a finals dels 70 i començaments dels 80 (un bon llibre per veure què ha passat als Estats Units és el de Paul Krugman, The conscience of a liberal, publicat en espanyol per Crítica amb el títol Después de Bush). L’onada neoconservadora va aconseguir imposar-se als EUA i a la Gran Bretanya i, a partir d’aquí, es va començar a desmuntar l’entramat bastit durant els trenta anys anteriors.

Al meu entendre, l’esquerra reformista europea no ha sabut situar-se davant aquesta ofensiva. Això es deu bàsicament al fet que, a la pràctica, malgrat mantenir un discurs formalment socialdemòcrata ha acabat fent les mateixes polítiques de la dreta (o del centredreta, si voleu), de manera que les fronteres amb aquesta s’han acabat difuminant. Segurament, el cas més clar és el de Tony Blair, les diferències del qual respecte els conservadors de Margaret Thatcher són difícils d’escatir. O bé, s’han fet polítiques més populistes que d’esquerres (com els “xecs nadó”) que s’han acabat per insostenibles, tal com li ha passat a Zapatero. D’aquesta manera, l’esquerra o el centre-esquerra ha anat perdent suports socials i, en conseqüència, polítics.

Noves aliances, programes renovats
Des del meu punt de vista, qualsevol partit d’esquerra o centre-esquerra que vulgui governar i portar el seu programa endavant ha comptar amb el suprot majoritari de la classe mitjana i dels sectors amb rendes més baixes. Allò que podríem anomenar com a “classes populars”. En els nostres dies, la classe mitjana abraça un ampli espectre que pot anar des de mitjans i petits empresaris, autònoms, etc. fins a treballadors assalariats de la indústria i dels serveis, a més del que queda de la pagesia. Crec que objectivament, tots aquests sectors estan interessats en l’existència de l’estat del benestar per tal que la riquesa que generen no flueixi cap als sectors de rendes més altes. Sense tornar a vells programes d’intervencionisme, em sembla que el programa fonamental de l’esquerra ha de basar-se en tres elements bàsics. Primer, el fer tornar al primer pla la política, per davant de l’economia; davant del discurs de la impotència front als mercats s’ha de dir ben clar que hi ha polítiques econòmiques alternatives al que s’ha fet fins ara. En segon lloc, la preeminència de la democràcia, entesa aquesta no només com un acte passiu (votar cada quatre anys) sinó des d’una participació activa, diària. En tercer lloc, ressaltar la validesa dels valors de ciutadania i civisme, la “re publica” com un valor i la necessitat del compromís diari, de la solidaritat, però també de l’exigència d’esforç i responsabilitat.

Esquerra Republicana de Catalunya: un instrument viable
Esquerra Republicana de Catalunya pot ésser i em sembla que és un instrument viable per aglutinar l’esquerra catalana. Aquella esquerra que, partint d’aquests valors republicans, socials i nacionals, considera que Catalunya és una nació i que té dret a decidir; més enllà, però, de quin sigui l’objectiu final que desitgem, abans hem d’aglutinar la majoria social de centre-esquerra que és el nucli del país i que pot coincidir amb els tres elements fonamentals i fundacionals del nostre partit: república, justícia social, Catalunya. De fet, ERC ja va ser això en el moment de fundar-se: l’agrupació dels elements catalanistes i d’esquerres que apostaven per un règim democràtic al servei de la majoria de la gent d’aquest país.

Esquerra Republicana de Catalunya no es va fundar, doncs, com un partit catalanista més sinó com el resultat d’una llarga evolució de grups i tendències del republicanisme que van acabar confluint -juntament amb els independentistes de Macià- davant la necessitat d’un nou instrument per bastir una alternativa catalanista i d’esquerres a la dreta catalanista. Socialment, aplegava un ampli espectre: des de la mitjana i petita burgesia fins a l’obrer i el pagès parcer i treballador del camp, passant per una àmplia capa d’intel·lectuals i professions liberals. El seu èxit es fonamentà, sobretot, en la victòria electoral de l’abril de 1931 a Barcelona. ERC tenia clar que qui havia de desbancar era la dreta catalanista, molt identificada amb la monarquia que havia donat suport a la Dictadura de Primo de Rivera; però ERC competia en això amb altres opcions: el Partit Catalanista Republicà, un partit que es considerava a si mateix destinat a substituir la Lliga com a pal de paller del catalanisme i, al meu entendre, excessivament elitista, i la Coalició Republicano-Socialista, formada pel Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i el PSOE, una coalició que venia a representar l’espanyolisme d’esquerres, amb un PRR cada vegada més escorat a la dreta i PSOE que, a Catalunya, era simplement marginal.  L’èxit electoral d’ERC es bastí perquè plantejava la necessitat d’un canvi de paradigma des de la democràcia,  per a la majoria; sense ser un partit revolucionari era un partit obrerista, catalanista, republicà i democràtic; era un partit nou i durant els anys 30 va aplegar més i més suports.

És evident que vuitanta anys després, hi ha hagut molts canvis en la societat i que les fronteres socials estan més difuses. A ERC tenim l’aventatge d’estar vinculats directament amb la tradició republicana, democràtica i social; de no estar vinculats a les velles i noves oligarquies, malgrat el nostre pas per la política de govern, continuem essent la gent del poble, la gent del país i hem de treballar per aquesta i amb aquesta. Jo no sé si hem de posar al dia els nostres postulats ideològics, però sí que tinc clar que hem de bastir aquesta alternativa al centre-dreta català des d’uns posicionaments nacionalment clars però oberts. Com diu aquell, no hem de tancar cap porta. Els independentistes d’esquerres hem de saber arrossegar la majoria del país cap als nostres posicionaments; però si arrenquem a córrer, potser ens trobarem sols arribant a no se sap a quina meta. Hem de saber mirar enrere i estirar la mà als que venen darrera nostre.

ERC: la necessitat d’un canvi de cultura de partit
Per poder fer el salt, Esquerra Republicana de Catalunya ha de canviar a fons la seva cultura de funcionament. Hem de fer taula rasa. I no em refereixo aquí a la qüestió de la forma de celebrar els congressos que em sembla que és el darrer que hem de tractar. El més important, al meu entendre, és avançar cap a un partit democràtic -més que assembleari- en què es passi del debat a les conclusions i de les conclusions a l’actuació, sense estar qüestionant-se permanentment les decisions. Debat democràtic en assemblea, presa de decisions, disciplina en l’actuació un cop preses aquestes decisions, treball i implicació de la militància en entitats socials, etc. em semblen elements fonamentals per reconduir la vida d’un partit que, hores d’ara, apareix a la ciutadania com una nau ingovernable que llença per la borda els seus mariners més experimentats cada vegada que giren vents nous. No hem de trencar la nau, però hem de saber mantenir determinats rumbs.

No només això, Esquerra Republicana de Catalunya ha de tenir la voluntat de representar i treballar per aquesta majoria àmplia que he definit abans com a “classes populars”. Ha de tenir una vocació majoritària i ha de fugir de l’etern debat de amb qui ha de pactar. En les darreres conteses electorals, quan s’han fet determinades ofertes, el senyal que hem donat és que ens descartàvem per governar des de la majoria. Per això considero un error també que alguns companys posin per davant el debat de coalicions, amb uns o amb altres, del debat sobre els objectius, la majoria social que hem de representar, les tàctiques i les estratègies. Nosaltres volem representar la majoria d’aquest país o, millor dit, creiem que hi ha una majoria social que coincideix amb bona part dels nostres objectius polítics i és aquesta la que ens hauria de donar suport.

El Congrés del proper octubre ha de ser una bona oportunitat per mostrar una nova Esquerra fonamentada en la vella Esquerra. Hem de bastir consensos, més que pactes de famílies, hem de deixar enrere velles batalles i mirar cap al futur; hem de pensar més en la gent, en el país, i no tant en nosaltres mateixos.

Publicat dins de Política | 3s comentaris

Eines per a l’esquerra nacional, 14, 2011, pàgines 103-117

Publicat el per Raimon Soler Becerro | Envia un comentari

La CNT al Penedès, 1910-1936

Els dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910 va tenir lloc el congrés de la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, en què es va decidir crear la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest es considera el congrés fundacional, tot i que el primer congrés de la Confederació tindria lloc el setembre de 1911. La Solidaritat Obrera s’havia creat dos anys abans, amb un esperit obert, tot i que hi dominaven els elements anarcosindicalistes. Com és sabut, la CNT va esdevenir el principal sindicat als Països Catalans i a Andalusia fins a l’esclat de la Guerra Civil, l’any 1936. L’agost d’aquest any, amb el decret de sindicació obligatòria a Catalunya, la seva hegemonia a Catalunya va ser discutida, per primera vegada, pel sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) i, després de la Guerra, la CNT ja no aixecaria cap, malgrat la resistència heroica durant els primers anys del franquisme i una certa revifalla durant els primers anys de la transició.

La CNT recollia una llarga tradició de sindicalisme apolític i llibertari, estesa a Catalunya des que l’any 1870 s’havia celebrat el Primer Congrés de la Federació de la Regió Espanyola de l’AIT. Tot i la presència majoritària del sindicalisme llibertari, a la Solidaritat Obrera hi confluiren també elements republicans i socialistes, encara que aquests darrers se n’acabaren desmarcant. Recordar que amb la reaparició dels anys 30, l’organitzaicó va acabar dominada per la FAI. Podem coincidir o no en els objectius de la CNT, però no es pot negar l’evidència que va ser una organització obrera que va determinar el curs de la història a Catalunya, sense la qual molts dels drets que els treballadors i treballadores hem anat adquirint durant el segle XX no s’haurien fet realitat: la lluita pel dret al descans dels obrers, la jornada de vuit hores, les condicions de treball, les limitacions a elements contaminants per part de determinades indústries, l’adequació dels jornals a la productivitat, les millores salarials… eren als punts fundacionals de l’organització. Uns drets que sembla que ara es tornen a posar en discussió.

El Penedès no va ser absent de la constitució de la CNT i les ratlles que segueixen volen ser un homenatge a les persones que, en el marc d’aquesta organització, van lluitar per fer un món millor. Per elles i les seves famílies, tot sovint oblidades, va aquest recordatori.

En el congrés de novembre de 1910 hi van participar representants de 119 societats. A Vilafranca existia una Federació Local de Solidaritat Obrera, la qual tenia 529 afiliats i estava composta pels següents sindicats: agricultors (150 afiliats), carreters (80), paletes, (60), peons de magatzem (50), manobres (50), fusters (45), constructors de carruatges (40), barbers (16), rajolers (15), asserradors mecàncis (13) i sabaters (10). Aquesta Federació va ser representada al congrés de 1910 per Isidre Claramunt (republicà federal, afiliat al Partit Republicà Radical) i Pere Junyent, per la societat de Pagesos, Ferran Menacho, de la societat de manobres “Fraternidad” i Josep Rovira en representació de la Federació Local. De Sitges hi van assisitr Joan Duran (militant del PSOE i de la UGT), pels pagesos, Cristòfor Rosé pels pescadors i Salvador Tapdot pels manobres; en el cas de Vilanova i la Geltrú, la representació va anar a càrrec de Joan Ferrer, per la Societat d’Oficis Varis, que comptava aleshores amb 175 afiliats. L’any següent, en el primer congrés Confederal van participar-hi Pere Llopart, de Vilafranca, pels pagesos i Gabriel Valls per la Federació Local. Per Vilanova, repteia l’esmentat Joan Ferrer.

De mica en mica, la CNT es va anar desenvolupant. Però l’impuls definitiu del sindicat es va produir entre 1917 i 1919, moment de gran agitació popular atès el greu problema d’encariment de les subsistències que van pujar de manera desorbitada a causa de la I Guerra Mundial, tot quedant els salaris desfassats. D’aquesta manera, la Confederació Regional del Treball va celebrar un congrés a Sants l’any 1918 en què hi participaren representants de 74.219 afilats de Catalunya. En aquest cónclave es va decidir convocar un nou congrés Confederal, que es va celebrar al Teatre de la Comèdia de Madrid l’any 1919, en el qual els afiliats del Principat de la CNT van assolir la xifra de 428.631. Aquest va ser el moment de màxima esplendor del sindicat anarcosindicalista. El Penedès no va quedar al marge d’aquesta onada expansiva i hem comptabilitzat les segúents organitzacions:

 

Sindicats/Societats/Federacions Federats
Arboç del Penedès, l’
Sociedad de Agricultores 125
Bisbal del Penedès, la
Sociedad de Agricultores 180
Sitges
Sociedad de Albañiles 150
Sociedad de Carpinteros sd
Sociedad de constructores de
calzado
sd
Sociedad de Obreros barberos sd
Vendrell, el
Federación de obreros agricultores del
Vendrell y su comarca
1.900
Vilafranca del Penedès
Federación Local de Sociedades Obreras 1.000
Vilanova i la Geltrú
Sociedad del Arte Fabril y
Textil
1.100
Sociedad Obrera de Cables
Eléctricos
700
Sindicato Único del Ramo de
Construcción
400
Sociedad Obrera “La
Emancipadora”
400
Sociedad de Obreros Panaderos 35

Com podem veure, respecte els moments inicials s’ha produït un canvi fonamental. La major part ja són obrers “industrials”, d’aquí la preeminència de Vilanova i la Geltrú, amb una important filiació al Tèxtil i a Pirelli (els constructors de cables elèctrics), una empresa on hi treballaven unes 1.000 persones, de les quals 700 estaven afiliades al Sindicat. Tot i amb això, l’any 1919 encara trobem un bon grapat d’agricultors federats a la Confederació. Era un dels moments àlgids de la represa de les mobilitzacions rabassaires i al Baix Penedès els pagesos es van adherir majoritàriament a la CNT. Quatre anys més tard, aquesta hegemonia al camp passaria a la Unió de Rabassaires.

Aquest creixement espectacular va espantar la burgesia catalana, la qual, en col·laboració amb les autoritats -especialment conegut va ser el governador militar Severiano Martínez Anido- va encetar una campanya de repressió contra els sindicats. És l’època coneguda com els anys del pistolerisme, en què van morir més de 300 dirigients sindicals, entre els quals el més conegut fou Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. La repressió també es va abatre contra advocats laboralistes, que defensaven els afiliats de la CNT com Francesc Layret, Josep Lastra i Josep Maria Seserres; Lluís Companys va patir presó i desterrament a Maó, també a causa de la defensa que feu dels obrers de la CNT. Aquest període culminà amb la Dictadura de Primo de Rivera, la qual es va gestar a la Capitania General de Catalunya amb participació directa de la patronal catalana. La Dictadura va il·legalitzar la CNT i en va reprimir qualsevol expressió.

Tanmateix, la central anarcosindicalista va subsistir en la clandestinitat o bé, en alguns àmbits, aprofitant la tolerància que el règim va tenir amb la UGT, la qual va mantenir-hi, a més, una actitud de col·laboració. Quan va caure el dictador i començava a ser evident que el règim arribava a la seva fi, la reorganització Confederal va ser un fet que es va produir amb una relativa facilitat. Prova de la reorganització d’aquells moments fou la celebració del 1r de Maig a Vilafranca l’any 1930 o l’aparició de la revista Estela, impulsada pels sectors anarcosindicalistes a Vilanova i la Geltrú. En la ciutat industrial per excel·lència del Penedès la reorganització dels sindicats es va produir a partir del març de 1930, quan en una reunió al Teatre Bosc es va escollir un nou Comitè Local del Sindicat Únic i a partir del juliol es reorganitzaven les diferents seccions sindicals de la CNT: els primers en fer-ho van ser els ferroviaris, el 12 d’agost es creava el Sindicat de Treballadors de l’empresa Griffi, el 12 d’octubre de 1930 es reorganitzaven els paletes i treballadors de la construcció i el 16 del mateix mes ho feien els treballadors i treballadores de Pirelli. La capacitat de mobilització del sindicat anarcosindicalista es va fer palesa amb la vaga que van dur a terme els treballadors de l’empresa Materiales Hidráulicos Griffi SA, que va durar entre el 20 d’agost de 1930 i el 22 d’abril de 1931, ja proclamada la República, amb l’èxit sindical.

Amb l’eclosió de la Primavera Republicana i èxits com els del Griffi, la reorganització de la CNT va ser relativament fàcil i el Tercer Congrés Confederal, celebrat a Madrid, hi participaren 129 delegats que representaven 291.150 federats i en el ple regional de sindicats celebrat l’agost del mateix any, la xifra de federats a Catalunya havia arribat als 307.449. Tot i que no s’assolien les xifres de 1919, al Penedès fou el moment de màxima esplendor de la CNT, amb una xifra no inferior als 8.000 afiliats.

 

1931 1932 1933 1936
Gelida 700
Santa Margarida i els Monjos 400 350 350 245
Vilafranca del Penedès 1.125 1.150 800 500
Sant Sadurní d’Anoia 800 400 400
El Vendrell 300 500 300 150
Sitges 800 600 600
Vilanova i la Geltrú 4.000 3.000 2.100 1.536
Vallcarca 800
Penedès 8.925 5.600 4.550 2.831
Catalunya 307.449 222.256 202.354 134.381

Nota:pel 1931 he recollit la informació dels sindicats del Penedès assistents a les diferents reunions d’aquell any. La filiació de 1931 correspon a la del Ple Regional de Sindicats celebrat l’agost d’aquell any. El quadre s’ha elaborat a partir de Veu Obrera, Vega (2004) i Solidaridad Obrera.

Però l’èxit inicial de la Confederació durant el 1931, basat en la lluita sindical al si de les empreses va portar la FAI a imposar a la Confedarció una estratègia revolucionària que partia de la intensificació de les vagues a tots els sectors econòmics i havia d’acabar amb els intents de revolució. Al Penedès, per exemple, podem destacar la vaga a Can Codorniu, de Sant Sadurní d’Anoia, que es va desenvolupar durant vint-i-cinc dies al mes d’agost; també es pot destacar el llarg conflicte que els treballadors de la casa Fradera, que explotava una fàbrica de ciment a Vallcarca (Sitges), van dur a terme al llarg de 1931. Van ser molts els conflictes que es van plantejar a partir de l’estiu d’aquell any, tant al Penedès com, sobretot, a Barcelona, en una estratègia que havia d’acabar amb una vaga general revolucionària.

L’agitació cenetista es va voler portar també al camp. Entre 1931 i 1933 es produeix el punt àlgid de conflictivitat social al camp català, en el qual el Penedès jugà el paper d’epicentre. La CNT va voler aprofitar la situació intentant contruir una Federació Regional de Camperols, al marge de la Unió de Rabassaires. Amb l’impuls del vilanoví Joan Arans, l’assemblea es va celebrar a Vilafranca del Penedès, als locals del Sindicat Únic, entre el 8 i l’11 de setembre de 1932. Malgrat l’optimisme dels organitzadors -que deien tenir la representació de 25.000 pagesos, cosa del tot exagerada- la veritat és que hi van assistir poques delegacions: Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Igualada i el seu entorn, Capellades, Mataró, la delegació del Litoral, l’Hospitalet de Llobregat, Navàs, Palafrugell, Llofriu, Torelló, Manlleu, Sant Sadurní d’Anoia, Sarral, Cervià, Cabra del Camp, Vallmoll, Puigpelat, el Pla de Santa Maria, Arbeca, comarca del Vendrell, Valls, Martorell, Badalona i Montblanc. L’organtizació afirmava que s’havien rebut “muchas adhesiones adhesiones de Sindicatos campesinos que excusaron su asistencia por tener los locales clausurados o falta de medios económicos“, i tot seguit s’aclaria que a causa que al secretari se li havien traspaperat moltes d’aquestes adhesions només es podia donar notícia de “Blanes, Reus, Sierra del Olmos, Tarrén y Bupit [sic]” (Solidaridad Obrera, 18-11-1932). Molt lluny del que representava la Unió de Rabassaires, que el 1932 tenia prop de 22.000 afiliats, que el 1933 estava representada en més de 200 localitats del Principat i que un any després afirmava tenir 40.000 afiliats.

Entre els aixecaments insurreccionals resultat d’aquesta estratègia revolucionària cal fer esment del de l’Alt Llobregat del gener de 1932, quan es va proclamar el comunisme llibertari, i la insurrecció general que es va voler dur a terme el gener de 1933. Ambdós moviments, van acabar interferint, a causa de la repressió i la clausura dels sindicats, en la vida de les diferents seccions de la CNT. A més, ja des de 1931 existia un corrent crític amb la FAI, encapçalat per Àngel Pestaña, anomenat Trentisme (en referència a un manfifest signat per trenta militants de la CNT); el mateix gener de 1933 els anomenats Sindicats d’Oposició també van signar un manifest crític amb l’estratègia de la FAI. Tal com expressava Pere Pujol, sindicalista ferroviari de Vilanova, a les pàgines de la revista Via Libre (edició del 14-7-1933), “No hay más que dos formas fundamentales para construir la organización obrera. La una consiste en organizar a los trabajadores como explotados solamente, y la otra partiendo del principio de afinidad ideológica. A la primera se la llama organización obrera de clase y a la segunda organización obrera de tendencia. La confusión en que actualmente se halla la CNT tiene el origen precisamente al pretender transformarla en organismo de tendencia, siendo por su composición orgánica de clase. Y en este forcejeo estamos y de él nos será imposible desasirnos hasta que de una manera firme y categórica se declare que la CNT o bien se adscribe a una ideología, o que en su seno serán respetados los ideales de todos sus componentes sin el predominio de ninguno“.

Tot plegat es va saldar amb l’expulsió dels corrents crítics i dels sectors comunistes, que es va produir al Ple extraordinari que la Confederació Regional del Treball de Catalunya va celebrar el 1932, decisió que va ser ratificada al Ple de Delegats celebrat a Barcelona el març de 1933. Entre la divisió sindical i la repressió continuada als sindicats, el suport a la CNT va baixar prop d’un 40% a Catalunya, entre 1931 i 1933. Alguns sindicats afectes a la CNT, com els de Pirelli a Vilanova, es van passar en bloc a la UGT. D’altres van romandre dins la disciplina cenetista, però amb una activitat cada vegada més minvada. La repressió que es va abatre sobre les organitzacions d’esquerres arrel dels fets d’octubre de 1934 també va afectar la CNT a Catalunya, tot i no haver-hi participat (sí que ho va fer a Astúries). Novament il·legalitzada, clausurats els seus locals, tancada Solidaridad Obrera, es feu difícil recuperar el terreny perdut i la pèrdua semblava irreversible. El 1936, en el Congrés celebrat a Saragossa el mes de maig el nombre de federats procedents de Catalunya havia passat a 134.381. El Penedès havia perdut més del 50% dels afiliats de 1931 i només comptava en aquella data amb uns 2.800 efectius. I això que en el Congrés de Saragossa es va donar la mà estesa als antics camarades expulsats. Tot i amb això, n’hi va haver que ja no van tornar, com els Sindicats d’Oposició de Sabadell que es van acabar adherint a la UGT, i d’altres van retornar a la disciplina Confederal més tard, durant la Guerra Civil.

Al cap de pocs mesos del congrés de Saragossa, els militars espanyols es van revoltar contra la República. A Barcelona, el 19 de juliol de 1936 triomfava una revolució llibertària, que segurament és un dels elements que ha contribuït al mite de la CNT. Això, però, és una altra història.

Aquest apunt del bloc ha estat ha estat realitzat bàsciament amb informació procedent del web Veu Obrera (http://www.veuobrera.org); del llibre d’Eulàlia Vega, Entre revolució i reforma: la CNT a Catalunya (1930-1936), Lleida: Pagès, 2004; he consultat també la Solidaridad Obrera. Finalment també he usat l’article de Carles Querol sobre la vaga de Can Codorniu publicat al 3 de Vuit de 7-3-2008 (http://carlesquerol.com/VAGACODORNIU.pdf) i el llibre sobre la vaga del Griffi de Joan Manuel Mallofré-Anguera, La Terra tremola: la llarga vaga del Griffi, 1930-1931, Vilanova i la Geltrú: Consell Comarcal del Garraf/El Cep i la Nansa, 2002.

Publicat dins de Història del Penedès | Envia un comentari

La Llei de Contractes de Conreu i el Tribunal de Garanties. Sembla que hi ha coses que no canvien (III)

En aquesta darrera entrega del "Sembla que hi ha coses que no canvien" us transcric els primers paràgrafs del capítol IV, del llibre Què és la Unió de Rabassaires, que va publicar Nònit Puig i Vila l’any 1935. El llibre sortia en uns moments difícils, atesa la repressió que sobre les classes populars s’abatia des de la tardor de 1934, arran dels fets d’octubre. El llibre de Nònit Puig venia a ser una justificació de la posició de la Unió al llarg dels primers anys de la República i de la seva participació en els fets d’octubre i en l’Aliança Obrera, que després va abandonar. Malgrat el pas dels anys, crec que és una bona lectura, que cal emprendre però amb els ulls del context de l’època. Significativament, s’iniciava amb unes cites de Joaquim Maurín, líder del Bloc Obrer i Camperol, de Lleó XIII (de l’encíclica Rerum novarum), de Lluís Companys i d’Àngel Pestaña. Lluís Companys en feu el pròleg i en els apèndixs s’hi incloïa el treball d’Àngel Pestaña "El problema de la tierra".

El text que us adjunto fa referència a l’actuació del Tribunal de Garanties, que era el Tribunal Constitucional de la República. Com veureu, l’actitud de les institucions espanyoles sembla no haver variat massa des d’aquells temps. El que sí que hi ha de diferent és l’actitud del Parlament de Catalunya que, en aquell moment era dominat per Esquerra i els seus aliats, el qual va tornar a aprovar la Llei de Contractes de Conreus sense pràctiament cap modificació. En fi, encara que hi ha corrents de fons de la història, també és cert que els temps han canviat… Aquí teniu el text:

LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE GARANTIES
Anteriorment hem dit que els de Sant Isidre [es refereix a l’Insitut Agrícola Català de Sant Isidre] empenyeren la Lliga a recórrer la Llei de Contractes de Conreu, votada pel Parlament de Catalunya. El Govern Samper [és Ricardo Samper, membre del Partit Republicà Radical i president del govern des del 28 d’abril de 1934] es féu seu el recurs d’inconstitucionalitat. El Tribunal de Garanties, producte de la imaginació dels Governs Azaña i socialistes, i compost per elements anticatalans i antirepublicans, per a no dir monàrquics, va dir que la Llei no era tal Llei i que el poble de Catalunya no era qui per donar-se Lleis, i que solament eren bones les Lleis que es votaven, o es podrien votar, a Madrid, i que tot allò de la sobirania del poble no era res.
La qüestió no era de sobirania, era en definitiva de pessetes i de rendes. La Llei de Contractes de Conreu lesionava en certa forma els interessos dels terratinents, i com que entre llops no es mosseguen, els terratinents de la resta d’Espanya ajudaren els de Catalunya, i entre tots feren anul·lar la Llei al·ludida.
Es planteja la qüestió de copetència i se’n féu un cas de dignitat i d’amor propi, i derivà tot seguit vers el natural i lògic institnt de conservació. Al Parlament Català es digué: Si ens deixem anul·lar aquesta Llei ens les anul·laran totes. I per això es plantà cara a Madrid… 

 

Envia un comentari

La Brunete mediàtica. Sembla que hi ha coses que no canvien (II)

Parlant dels corrents de fons que travessen la història, crec que cal recordar que l’espanyolisme més tronat no és una novetat d’avui en dia. Ni tans sols Franco i els seus acòlits en van ser els inventors. Avui us transcric un article aparegut a La Humanitat que posa en evidència l’existència d’una mena de Brunete mediàtica ja en els anys trenta. Ja veureu que el que denuncia el diari d’Esquerra Republicana podria ser traslladat perfectament avui en dia a boques com les de Federico Jiménez Losantos o Alberto Boadella. L’article de La Humanitat va sortir el 14 de juliol de 1932 i s’emmarca en plena efervesència del debat de l’Estatut d’Autonomia (l’Estatut de Núria), que havia començat el maig de 1932. Pocs dies abans, Ventura Gassol havia estat objecte d’una agressió en un viatge a Madrid -uns indivdus en van voler rapar la seva abundant cabellera- i pocs dies després de l’article que transcric tindria lloc un gran míting a Madrid contra l’Estatut. La Nación, el diari a què es refereix La Humanitat, representava el sector més ultraconservador de la dreta espanyola, i va tenir com a redactors José María Pemán, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera o José Calvo Sotelo.
 
Aquí teniu aquesta petita mostra de la història:
 
Ara resulta que a Catalunya vivim en règim de Dictadura
Hi ha un adagi popular a Castella que diu així: "Cree el ladrón que todos son de su condición". D’acord amb aquest principi, els homes que redacten el periòdic fundat pel dictador [es refereix a Miguel Primo de Rivera], hereu del seu esperitque cura d’infiltrar dia per dia als seus escassos lectors, veuen per tot arreu fantasmes, les quals no són altra cosa que reproduccions de la seva imatge. Ara han descobert que Catalunya viu opresa sota el jou d’una oligarquia favorable a l’Estatut, el qual no interessa la majoria. I amb un cinisme corprenedor es permeten escriure,a bm to admonitiu, amb gest catilinari, coses com aquestes:
"Ahora bien: si Cataluña no ve expresado su sentir en el sentir de los gestores del Estatuto, ¿por qué no se mueve? Simplmente, porque una minoría audaz le imposibilita los movimientos; el pueblo no tiene medios de acción por los cauces legales; no han más cauce legal que la voluntad de la minoría."
Heu-vos ací fet un clixé del que fou Espanya durant els set anys ignominiosos en què la varen desgovernar el fundador i els actuals capspares de "La Nación". Aquesta fa com les dones públiques, les quals no troben pitjor anatema per llançar al rostre de les altres que atribuir-los la pròpia condició.
És fals, de tota falsedat, senyors de "La Nación", això que dieu. Aquí ningú no coarta la llibertat d’expressió de totes les idees. Al "Palau de Projeccions" gairebé cap diumente deixa d’acollir actes contraris al sector que governa. Des del comunista més abrandat, fins al cavernícola més fòssil hi escridassen tant com volen. Setmanalment, una fulla que es diu "Reacción", accentua i empitjora els penjaments que "El Correo Catalán" escriu a diari
[ambdues publicacions eren carlines]. El poble té tots els mitjans d’acció legals per expressar les seves opinions. Cap minoria audaç priva ningú de bellugar-se. Si l’Estatut arriba -que arribarà- governarà el país aquell que obtingui democràticament les majories. Res d’això s’addiu a la versió tendenciosa de la fulla de Delgado Barreto [era el director de "La Nación"].
Potser no valia la pena recollir aquestes espècies insidioses. Però no hem pogut resistir la temptació d’imitar les dones endreçades, que si veuen un xic de brutícia l’expolsen o l’escombren de seguida.

Envia un comentari

Curiositats històriques. Sembla que hi ha coses que no canvien (I)

Enceto amb aquesta entrada d’avui una sèrie de notes curioses extretes de documents dels anys 30 del segle XX i que espero poder anar penjant durant aquesta setmana. Són temes que tenen una relació amb l’actualitat i que ens fan reflexionar sobre el fet dels corrents de fons que travessen la història, malgrat que mai una època acaba essent exactament igual que l’altra.

Comencem avui amb una nota taurina extreta del periòdic La Terra en la seva edició del 25 d’abril de 1931. És a dir, onze dies després d’haverse proclamat la República. La Terra era el portaveu de la Unió de Rabassaires i va ser fundat per Lluís Companys. En aquells moments encara n’era el director. Significativament, el portaveu actual de la Unió de Pagesos porta la mateixa capçalera: La Terra (podeu consultar-la a http://www.uniopagesos.org/Collection/La-Terra.html).

El que us transcric són dos breus que apareixien en una secció anomenada Fruita del Temps, on es posaven notes iròniques sobre l’actualitat. Com que el text en referència a les curses de braus no s’entén sense el breu anterior i els textos són curts, aquí us els transcric:

EL CANVI de règim ha produït un canvi automàtic d’ensenyes. Els primers llocs on la bandera tricolor [en referència als colors roig, groc i morat de la bandera republicana espanyola] suplí la pròpia dels Borbons, va ésser en els estancs. Pel que es veu els estanquers tampoc estaven d’acord amb el "cametes" [malnom amb el que era conegut Alfons XIII].

ARA QUE parlem de banderes, diiumenge passat, a la plaça de braus onejà -a ben segur per primera vegada- la catalana… francament, creiem que el més adequat en aquell lloc seria un barret cordobès.

Envia un comentari

Les flors de l’avi Fernando: una política de gestos

Que la moció de censura només serviria per desencallar una situació deparàlisi de l’Ajuntament de Vilafranca a què ens havien abocat els del PSC-PSOEi poca cosa més, em semblava una evidència. Feta de la manera que es va fer:llargament anunciada, passada més de la meitat de la legislatura, en un contextde crisi galopant i sense el compromís per un govern fort de totes les forcesque la van signar, no es podia esperar un canvi espectacular en la situació dela vila i la seva gent. Malgrat l’anunci d’una neteja a la Casa Gran que vanfer alguns i que difícilment es podia arribar a produir sense bloquejar elfuncionament de la institució. Malgrat les declaracions eufòriques d’algunsdirigents convergents dels darrers dies, els canvis a la nostra ciutat no hanestat massa espectaculars, tret d’algunes obres que es van acabant.

És per aquest motiu que una part de la política desenvolupada pel governmunicipal dirigit per Convergència i Unió s’ha basat en els gestos. Und’aquests ha estat l’entrada fulgurant de la decoració floral inspirada pelregidor Fernando García. A primera vista, a algú li pot semblar una bona ideadecorar el centre de la vila (i algun racó més) amb tot de flors. Però tal comho ha fet el govern municipal crec que s’han de plantejar algunes objeccionsque van més enllà dels aspectes formals de la plantada floral.

En primer lloc, penso que en el context de crisi en què ens trobem, elgovern local ens hauria d’explicar el cost d’anar plantant regularment unesflors que s’han de canviar perquè a penes duren unes setmanes. Cada quan detemps s’han de canviar les decoracions florals de la rambla? Quin cost té anarcanviant? (i aquí no només s’ha de comptar el de les plantes, sinó també el deles hores que s’hi dediquen). En aquest sentit, algú hauria d’explicar per quèes van omplir els parterres de la rambla de Sant Francesc poc abans de la FestaMajor sabent que al cap de pocs dies les flors acabarien esclafades per laconcentració de públic en els actes que s’hi celebraven, cosa perfectamentprevisible.

En segon lloc, crec que moltes vegades ens omplim la boca amb la reivindicacióde la nostra identitat penedesenca i mediterrània i resulta que omplim elcentre amb una decoració floral digna d’altres zones. Potser enlloc deposar-nos a plantar flors que s’han de canviar cada dos per tres, es fes unplantejament global per tot Vilafranca, amb preferència per la vegetaciómediterrània, més resistent, potser no tan vistosa però que necessita menys atenció.Així s’ha fet en altres zones de la vila i així s’hauria de fer, em sembla ami, de manera sistemàtica en alguns racons, com per exemple les rotondes. Com aexemple, la del cementiri amb el balcó de les Clotes, en la qual la decoraciópodria ser diferent.

En tercer lloc, hi ha un element discriminatori amb la resta de zones deVilafranca. Per què a les dues rambles i en algun altre racó del Centre i no enaltres barris de Vilafranca? Potser valdria aplicar una part de l’esforç que es fa pel centre a augmentar el manteniment adequadament tots els parcs i jardins de la vila, en alguns dels quals sembla que no s’hi faci res des de fa temps.

Així doncs, més enllà de la forma -que algú ja es va cuidar de criticar irònicament en plantar uns nanets de cartró a la rambla-, cal plantejar-se si val la pena esmerçar recursos en una decoració floral que es podrien destinar, potser, a altres aspectes. Reflexionem-hi. 

Envia un comentari