Raimon Soler i Becerro. El país és la gent

Tweet

A Madrid encara hi ha carrers que reben el nom de General Yagüe, General Millán Astray -el de "Viva la muerte, muera la inteligencia"- o de Caídos de la División Azul. Amb aquest bagatge, no m’estranya que aquests jutges tan constitucionals -que no demòcrates- hagin redactat la sentència que han parit. Com diu un amic meu, m’agradaria saber quants d’aquests jutges constitucionals -que no demòcrates- van votar la Constitució del 78. A veure quin d’ells passa la prova del cotó?

No és només per aquesta impressió que podem considerar la sentència com a franquista. De fet, la major part de la interpretació, desmunta el que els partits constitucionalistes catalans havien pactat amb el franquisme reformista. Allò que l’any 1978 era acceptable per als franquistes, que eren conscients que el règim no podia perdurar, sota el perill d’una revolució -ni que fos pacífica- que els arraconés definitivament en l’ostracisme. Avui en dia, després de més de 30 anys de "democràcia", amb un Estat espanyol més fort que mai, malgrat a algú no li pugui semblar, els fills del franquisme reformista han decidit tornar als orígens pel que fa a la qüestió nacional catalana. Així ho han  demostrat Aznar i els seus successors i així ho ha demostrat el Tribunal Constitucional. Això, al PSOE ja li està bé, al cap i a la fi l’espanyol és el seu Estat i, històricament, el partit ha estat d’un anticatalanisme furibund. En aquest sentit, us recomano la lectura de la premsa socialista dels anys 30, tant la catalana com de l’espanyola, per veure els epítets que dedicaven al president Macià i a Esquerra Republicana de Catalunya, l’única esquerra catalana possible en aquells anys. El PSOE no s’ha amagat, tal com diu Montilla, sinó que porta el nacionalisme espanyol al seu ADN i, per tant, aquesta qüestió tant els fa.
Per mi, la clau de volta de tot és la interpretació que es dóna dels drets històrics. Al respecte, la sentència diu exactament això: "En cuanto a los derechos históricos, se afirma que su invocación es constitucionalmente incorrecta por varias razones; principalmente porque se trata de justificar en ellos, aunque sea indirectamente, el Estatuto, cuando es lo cierto que la autonomía de Cataluña, más allá de las explicaciones históricas, no procede ni material ni formalmente de otra fuente que la Constitución. Por lo demás, los únicos derechos históricos puestos en valor por la Constitución han sido los de Navarra y los territorios forales vascos, con el alcance y los límites marcados en la primera jurisprudencia constitucional (por todas, SSTC 11/1984, de 2 de febrero; 123/1984, de 18 de diciembre; y 76/1988, de 26 de abril). Y no pudiendo invocarse para Cataluña la disposición adicional primera de la Constitución, también estaría fuera de lugar la mención que en el art. 5 del Estatuto se hace de la disposición transitoria segunda del texto constitucional, que no se refiere a derechos históricos de carácter sustantivo, sino que se limita a dispensar del cumplimiento de determinados requisitos del procedimiento de acceso a la autonomía en el marco de la Constitución de 1978 a los territorios que hubieran plebiscitado un Estatuto en el pasado."

Malgrat l’aridesa del llenguatge jurídic, la idea és clara. Només poden acollir-se als "drets històrics", aquells terrotirs que ja en el franquisme gaudien d’un règim foral. I és que crec que no cal oblidar-ho. La Comunitat Autònoma Basca i Navarra gaudeixen del règim foral perquè el general Francisco Franco Bahamonde va premiar la província d’Alaba i Navarra pel fet d’haver-se sumat a l’aixecament feixista de 1936 amb el manteniment d’aquest estatus especial per a aquests dos territoris, que la Constitució del 1978 amplià al conjunt d’Euskadi. Tanmateix, el Tribunal Constitucional oblida un fet molt important: la reinstauració de la Generalitat de Catalunya es va fer abans de la Constitució de 1978, una restauració que entroncava directament amb la Generalitat republicana en la figura del seu president Josep Tarradellas. En el rerefons de tot plegat, la sentència el que fa prevaldre és el dret de la victòria militar del 1939 i la supressió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932. I d’aquí penja tota la resta: les retallades en el català, la prevalència de l’Estat per damunt de tot, la càrrega contra el minso finançament, la negativa a les vegueries i a la possibilitat del concert econòmic, etc.

La lliçó que n’hauria de treure la gent que encara vota partits catalans, els quals es reclamen del catalanisme i que encara creuen en la Constitució espanyola, és molt simple: Espanya castiga els demòcrates i premia els franquistes. Catalunya, que va ser el baluart de la República i la punta de llança del moviment democràtic contra el franquisme ha estat castigada i humiliada amb una sentència que indica que, a partir d’ara, la interpretació que prevaldrà de la Constitució, en qualsevol cas, serà la més restrictiva possible, amb el beneplàcit de la majoria dels espanyols, siguin de dretes o d’esquerres. La conclusió lògica de tot plegat és evident: amb Espanya no hi ha pacte possible i, per tant, l’única opció possible és la independència. L’objectiu és clar. El camí, malgrat l’èxit de la manifestació del diumenge 10 de juliol, és encara difícil. Treballem-hi.

Tweet

Tweet

Els darrers mesos

Tweet

Si algú s’havia pensat que la moció de censura

Tweet

Tweet

Aquest diumenge 25 d’abril de 2010 la PxC ha fet a Vilafranca del Penedès la seva festa. Aquesta és una formació política que fa dels immigrants el centre de la seva actuació i, simplificant-ho, els considera els causants dels principals problemes del nostre país. Així mateix, i coincidint amb això, el PP de Vilafranca reclama que l’Ajuntament denuncïi davant la polícia els immigrants que tenen els papers en situació irregular, a l’estil del que ha dit que farà l’alcalde de Vic. I, per reblar el clau, l’ínclit Javier García Albiol, acompanyat de la presidenta del PP a Catalunya Alicia Sánchez Camacho, s’ha destapat amb una proclama incendiària contra els immigrants romanesos i els gitanos.

Certament, la immigració -estigui legalitzada o no- sempre genera problemes, reptes a la societat d’acollida, tot i que també genera oportunitats. Per exemple, durant el segle XIX les allaus d’immigrants d’arreu dels Països Catalans sobre Barcelona, amb motiu del procés d’industrialització provocaren l’amuntegament de la població, amb els problemes sanitaris i socials corresponents, que Cerdà descrigué tan bé amb en la seva Monografia estadística sobre la clase obrera  en Barcelona, en 1856. La industrialització i l’emigració de milers de catalans i catalanes a Barcelona van crear les condicions per a l’enderrocament de les muralles i la creació de l’Eixample. A finals dels anys vint, amb motiu de l’expansió generada entorn de l’Exposició Universal de Barcelona, es va produir la primera onada d’immigrants no catalano-parlants, murcians, andalusos, extremenys, els quals reberen els qualificatius despectius de murcianos o metecs. Aquesta onada d’immigració, també en va generar de problemes un cop el creixement s’havia aturat i fins i tot es va arribar a presentar una interpelació parlamentària i una proposició no de llei al Parlament de Catalunya l’any 1933 (vegeu el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, números 28 i 29). Als anys seixanta, l’intens creixement generat a partir del Pla d’Estabilització (1959) va tenir com a conseqüència una nova allau humana de persones procedents de tots els pobles d’Espanya. La manca d’instruments propis i d’una regulació urbanística, van provocar la creació de ciutats dormitoris i barriades en què coïncidien persones de la mateixa procedència i que, en dificultaren però no impediren del tot, la integració en la societat d’acollida. El mateix ha passat en aquests darrers anys, en què un creixement sobtat i que semblava inacabable -tot i que hi havia gent que ja avisàvem que el model no era sostenible- ha portat una gran quantitat de persones d’altres contrades que venien a suplir una mà d’obra en uns treballs que la gent del país no volia cobrir.

I és que, en general, els processos migratoris es produeixen perquè la gent busca oportunitats de viure millor en una altra banda si en el lloc on ha nascut no hi troba sortides. No és que sigem immensament rics, però en relació als equatorians, marroquins, nigerians, romanesos, xinesos, etc. vivim en un país més ric. És això el que fa imparable el fenòmen de la immigració. Si hi ha oportunitats i la gent local no ocupa determinats "nínxols econòmics", aquests seran ocupats per gent que vindrà de fora. Això és inevitable i tots ho hauríem de tenir clar. Tornaré als exemples històrics. Els catalans teníem prohibit el comerç amb Amèrica, tanmateix, les expedicions i l’emigració a les colònies són anteriors als decrets del lliure comerç de 1778. Aquests darrers només van certificar i van acabar d’obrir la porta a una emigració catalana en què els cabalers, els fills dels petits comerciants o dels mariners de molts pobles de la costa -especialment de Sitges i Vilanova- van acabar instal·lant-se en unes terres on la burgesia local no volia exercir el comerç i on la majoria de la població restava sotmesa a l’explotació dels hisendats. Allà hi havia una oportunitat de millorar la situació de la família i és això el que va portar milers de catalans a treballar en un comerç -en què es venia de tot: des de vi fins a persones humanes- que generava millors beneficis que el peninsular.

Per tant, la immigració en sí mateixa no és un problema. És el resultat d’una situació social i econòmica i, tot i que es pot regular, no la podrem aturar a no ser que la gent que ja vivíem i treballavem als Països Catalans estiguem disposats a treballar en les mateixes condicions i pels mateixos sous que els immigrants, o que les polítiques socials garanteixin un creixement de la població que faci innecessari l’arribada d’immigrants. Ara bé, si la immigració no és el problema, sí que en genera, de problemes i això cal afrontar-ho amb claredat i valentia, però, des del meu punt de vista, mai no s’ha d’assumir el discurs ni l’acció de la dreta. Estic d’acord en què des de l’esquerra tot sovint hem mantingut actituds ingènues, ara bé per fer la política dels xenòfobs ja hi ha els xenòfobs. 

En aquest sentit, per mi hi ha dos àrees d’actuació diferents. D’una banda, hi ha una sèrie de problemes socials que genera el ràpid creixement de la població en poc temps: aules plenes, cues més llargues als ambulatoris i hospitals, degradació de barris prèviament degradats… A això només s’hi pot respondre amb l’ampliació de les polítiques socials. No només d’aquelles destinades explícitament a afavorir la integració dels nouvinguts, sinó del conjunt d’actuacions que permetin que aquest estat del benestar que a l’Estat espanyol amb prou feines hem tastat arribi a àmplies capes de les classes populars i eviti la competència en determinades prestacions, en la qual els nouvinguts, per més pobres, hi acostumen a tenir les de guanyar. Certament, en un context de crisi no és fàcil, però la racionalització de la despesa de l’Estat (reducció de la despesa militar, reducció dels ministeris, reducció en la despesa de la casa reial) i de les comunitats autònomes juntament amb el combat al frau fiscal, un canvi de política fiscal que faci pagar realment als qui més tenen -no com el mentider Zapatero que després de dir això va i ens apuja l’IVA-, poden contribuir a dur a terme aquestes polítiques. I en el cas dels Països Catalans, el concert econòmic -mentre no tinguem un estat propi- permetria que, fins i tot pagant els mateixos impostos que paguem ara, es pogués ampliar aquest conjunt de polítiques socials.

D’altra banda, hi ha una qüestió de cultura democràtica i cívica. La globalització ha fet que la darrera immigració procedeixi de països amb caracterísitiques culturals molt diferents. Aquí el que cal és actuar amb radicalitat democràtica i això vol dir pedagogia però també claredat en la defensa dels drets socials que tant ens ha costat d’adquirir. La igualtat de la dona, per exemple, ha de ser un fet indiscutible: el seu dret a l’ensenyament, la llibertat d’expressar-se, la igualtat de tracte davant la llei… no poden ser posats en qüestió. Tampoc els drets socials dels treballadors i per això s’hauria de vetllar perquè els immigrants acabin tenint els mateixos drets que els que tenim nacionalitat (per imperatiu legal) espanyola. Aquest és un tema al qual em sembla que s’hi ha prestat poca atenció i molts empresaris han aprofitat l’avinentesa que hi havia un gruix de treballadors i treballadores disposats al que fos per abaratir els costos laborals a canvi de saltar-se els drets socials. Finalment, hi ha tota una qüestió de civisme i de dret a la convivència entre veïns, que requereix insistir en l’explicació porta a porta, persona a persona que hi ha coses que no es poden fer. Però les actituds incíviques són, tot i que molt molestes, moltes vegades inevitables i, a més, no són patrimoni de cap grup determinat. Aquest tema de la cultura democràtica i cívica, però, requereix paciència i insistència. És més un tema d’educació -en un sentit ampli del terme- i d’entorn que de lleis. Ara bé, al final, també hi ha d’haver el compliment de la llei, que ha de ser igual per a tothom, sigui d’on sigui.

La immigració no és un problema i, encara menys, l’hem d’abordar com un problema d’ordre públic. Acció social, igualtat, democràcia i cultura, sense ingenuïtats, han de ser les respostes als reptes que planteja haver rebut en molt poc temps una gran quantitat de persones que venen de societats tan diferents a les nostres.

Tweet

Després d’uns mesos d’absència al bloc, torno en un dia ben significat. El 14 d’abril de 1931 va ser un dia per a l’esperança. L’esperança d’un canvi, l’esperança que amb la democràcia es podria tirar endavant la construcció nacional i la transformació social. Aquest dia, com a la resta de Catalunya, les poblacions del Penedès ho van viure com una festa. A continuació us ofereixo un fragment d’una Història d’ERC al Penedès entre 1931 i 1936 que estic acabant d’escriure en aquests moments, en el qual descric algunes de les manifestacions que hi va haver aquell dia arreu del Penedès.

(La foto és de la manifestació que es va fer a Vilafranca del Penedès i procedeix del fons d’imatges del Vinseum)

La victòria esclatant d’Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona, contra tot pronòstic, i l’àmplia majoria de regidors republicans electes a Catalunya es van sumar a la victòria de les esquerres republicanes a les principals ciutats de l’Estat espanyol, la qual cosa va portar a la proclamació de la República el dia 14 d’abril. Moltes foren les poblacions que, en sentir les notícies de Barcelona, van formar manifestacions espontànies. Així, al Vendrell es va tenir notícies de la proclamació de la República a través de la ràdio "‘Atenció!’, ‘Atenció!’ i la veu del Toresquy[1] féu el seu més bell parlament de tota la seva vida", ens relata el portaveu del Centre Republicà Nacionalista, el qual convocà una manifestació per a les 8 del vespre que fou àmpliament seguida. Així ens la descriuen des de Temps Nous: "Portava les banderes catalana, republicana, federal i socialista i al devant una banda de música que executava ‘La Marsellesa’. Després de recórrer tota la vila -inclús el barri de França- es dirigí vers l’Ajuntament. La gent ocupava tota la Plaça Vella i es colocaren en els balcons de Cala Vila les banderes de la manifestació, entre les ovacions del poble reunit, que victorejava a la república i a Catalunya" (Temps Nous, 18-4-1931). Un cop a l’Ajuntament, el batlle -Francesc Arbós i Jané- que també havia estat escollit en el nou ajuntament es va dirigir a la multitud, va demanar tranquil·litat i proposà un minut de silenci en memòria de Fermín Galán i d’Ángel García Hernández, els herois de la sublevació de Jaca de 1930. A més, es canvià el retrat del rei per un al·legòric a la República. A Llorenç del Penedès també es produí una manifestació espontània en la que es va cantar La Marsellesa i diversos dirigents republicans de Llorenç i del Vendrell es van dirigir a la multitud des del balcó de la Cooperativa on, després dels parlaments, s’hi va fer un ball (Temps Nous, 18-4-1931). A Vilafranca, els fets seguiren també una pauta molt similar. Alguns vilafranquins anaren a l’Ajuntament a despenjar el retrat del rei i al vespre hi va haver una gran manifestació encapçalada per les banderes republicana, catalana i roja i la multitud va forçar la constitució del nou Ajuntament, que va escollir l’històric republicà radical Josep Masachs i Llorach com a alcalde (Campamà, 2008). Des de Gelida, la revista Flama informava que aquesta població "…no quedà darrera els altres; volgué -malgrat fés dos dies que havien demostrat que de republicans no n’hi havia- llançar-s’hi amb banderes i cants de La Marsellesa…" (Flama, 25-12-1931). A Sitges "a primeres hores de la tarda, quan acorregué la nova que s’havia declarat la República a Barcelona i altres ciutats d’Espanya, s’anaren formant grups al Cap de la Vila comentant els esdeveniments. Es plantà una bandera republicana en mig de grans aplaudiments. A les vuit, es formà una manifestació que anà a la Casa de la Vila, on es proclamà la República i més tard prengueren posició els candidats senyors Costa, Vidal, Curtiada, Jacas, Carbonell, Ibáñez, Pascual i Santaló, com a Comitè municipal revolucionari" (Baluart de Sitges, 18-4-1931; Conesa, 2007). Cal destacar el caràcter pacífic i festiu del conjunt de manifestacions, cosa que feu que els sectors més reticents al nou règim, l’acollissin en principi sense recança i a l’expectativa de futur. D’aquesta manera es pronunciava el setmanari catòlic i conservador Acció de Vilafranca (18-1-1931):

Molta de gent era enemiga de la República, no per reflexió sinó per temença de convulsions a l’hora del canvi de règim. Però la revolució no ha estat sagnant. No s’ha fet amb armes sinó amb vots. El poble ha fet servir la reinstauració del sufragi per a pronunciar-se a favor de la República. I la República ha estat proclamada sense estridències, sense fets cruents, ans al contrari, amb crits de joia, amb cants, amb pacífiques manifestacions, amb voleiar de banderes, amb somriures exultants.

[1] Es refereix a Toresky, pseudònim del popular locutor de Ràdio Barcelona Josep Torres i Vilalta.

Premsa i bibliografia consultada
Acció. Portaveu de l’Associació Catòlica de Vilafranca
Baluart de Sitges. 
Flama. Portaveu de la Joventut d’Esquerra de Gelida
Temps Nous. Portaveu del Centre Nacionalista Republicà del Vendrell
Campamà, Salvador: "República, guerra i revolució" a  Arnabat, Ramon i Vidal, Jordi, coordinadors, Història de Vilafranca del Penedès, Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca del Penedès – Edicions i Propostes Culturals Andana, 2008.
Conesa, Ricard: "Visca la República! La proclamació de la República a Sitges", treball que es troba a la web de Tots els noms (http://www.totselsnoms.org/arxius/recerques/Visca%20la%20Republica.pdf)

Tweet

Passada la primera gran onada de les consultes, no entraré en massa valoracions. Per mi, però, la gran conclusió és que som moltes i molts que apostem per la independència dels Països Catalans, però que encara no en som prous i, per tant, cal sumar més i més esforços. És evident que l’independentisme és i ha de ser un moviment transversal, però crec que som els treballadors i les treballadores les que hem d’acabar donant el tomb a la situació i, per tant, cal convèncer la majoria dels nostres companys de treball ja sigui al camp, a la indústria o als serveis que la independència és la millor opció per als nostres interessos. I per fer-ho, la millor arma és la democràcia.

En aquest sentint, vull recordar que la classe treballadora ha estat capdavantera en els moviments democràtics arreu d’Europa. També a Catalunya, les classes populars ho han estat. Les treballadores i els treballadors han impulsat històricament els moviments pel sufragi universal i per l’establiment de la democràcia. Així ho van fer en les dues repúbliques que hi ha hagut a l’Estat espanyol i no es pot oblidar que el moviment obrer català ha estat un dels puntals de l’oposició democràtica al franquisme. Entenc, doncs, que en el moment actual, davant del conjunt de consultes populars que ja s’han celebrat i de les que se celebraran en els propers mesos, la classe treballadora catalana no pot quedar al marge d’un moviment democràtic com a aquest. Hem de ser conscients del caràcter simbòlic de les consultes, i, per mi, el que venen a representar és la voluntat del poble català de resoldre de manera democràtica el seu encaix (o el seu desencaix) amb Espanya. Per això, considero que qualsevol demòcrata, al marge de quina sigui la seva opinió, no pot restar al marge d’un moviment com aquest.

 “Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por”. Aquesta frase, pronunciada per Salvador Seguí –conegut com el Noi del Sucre i secretari regional de la CNT- l’any 1919 a l’Ateneo de Madrid, continua essent vàlida avui en dia. Personalment, considero que la classe treballadora catalana hi té molt a guanyar i res a perdre amb la construcció d’un Estat català independent. Amb uns Països Catalans independents, els recursos que la nostra nació –sobretot a través de les rendes del treball- aporta de més a l’Estat espanyol es podrien dedicar a ampliar les polítiques socials que afavoreixen les classes populars. Una Catalunya independent tindria la plena capacitat de fer polítiques fiscals progressistes i tindria capacitat de negociar d’igual a igual en el marc de les nacions europees. Amb un Estat català, el marc de relacions laborals s’ajustaria a la realitat de la nostra nació i entenc, a més, que les nostres organitzacions sindicals tindrien veu pròpia en els organismes internacionals. És per això, que ens interessa la independència.

Tweet

Hi ha una campanya institucional que insisteix en els petits gestos, parlant fins i tot d’una revolució a l’estil de la que fa uns anys propugnava el Capità Enciam (els petits gestos són importants). És cert, una suma de petits gestos pot provocar, per acumulació, canvis substancials. Però també és important que les administracions i les empreses assumeixin la seva part, en aquesta revolució. I ho dic perquè tots plegats ens omplim la boca amb el transport públic, reconeixent el paper clau que ha de tenir en un futur més sostenible. Difícilment, però, ho aconseguirem si totes les parts implicades no hi posem el coll: cadascú personalment donant preferència al transport públic davant del privat, les administracions invertint en els recursos i les infrastructures necessàries per a la millora d’aquest transport públic i regulant i actuant, si cal, davant dels agents privats; i les empreses complint i donant el millor servei possible.

Dic tota aquesta parrafada perquè els usuaris de la Hispano Igualadina de la línia de Vilafranca a Barcelona tornem a estar indignats, molestos, emprenyats… El fet és que abans de l’estiu hi ha hagut un canvi en la propietat de la companyia. La històrica Hispano Igualadina a passat a mans del grup galleg Monbús, tot i que manté la marca comercial suposo que com a artilugi legal per no perdre la concessió de les línies que tenia concedida la Hispano. Això ha provocat uns canvis que han abocat al desastre actual.

Després de dos anys de lluita, ara fa un temps que els usuaris vam aconseguir una sèrie de millores en els horaris i, durant el curs passat, el servei va funcionar regularment, amb una puntualitat acceptable i sense massa problemes. Però l’alegria no dura mai a la casa del pobre. Resulta que la nova companyia ha decidit unilateralment suprimir autobusos (els de les 6:55 i 7:10 de Vilafranca a Barcelona, concretament i el de les 18:30 de tornada). La cosa no acaba aquí, perquè la puntualitat dels autobusos ha baixat en picat. Els que agafem l’autobús de tornada a la Diagonal (Palau Reial o Diagonal-Alfambra) correm el risc d’haver-nos d’esperar més d’una hora perquè tot sovint, des del canvi, hi ha autobusos que no passen o, fins i tot, tal com m’informava un company de penes igualadines n’hi ha que s’han negat a fer les parades reglamentàries. A més l’oficina, que fins ara obria a les 7 del matí, no obre fins a les 8 de manera que si arribes i vols comprar una tarja integrada o vols posar una queixa perquè l’autobús corresponent t’ha deixat a terra, no ho pots fer. El col·lapse, doncs, és total. Només cal que aneu a les 6:40 a l’estació d’autobusos i mireu la cua que s’hi forma i que es manté fins al bus de les 7:00. És una cosa que, en els anys de patiment d’aquesta companyia no recordo haver vist.

Els usuaris sempre hem sigut bastant pacients. En general, hem arrencat de l’ATM i la companyia les millores fent-los veure la manca de previsió davant dels inicis de curs. Però tot té un límit. Un grup o una comissió hem fet arribar aquestes queixes a l’ATM, explicant-los la situaciói proposant solucions. Perquè d’un servei que havia millorat s’ha passat a un servei pèssim. Però la paciència de la gent, com deia, té límits i no s’hauria d’arribar a la situació de fa dos o tres anys en què més d’una vegada es va impedir a algun bus que marxés de la Diagonal.

Ja podem parlar, ja, de transport públic que si no s’hi posen recursos (més autobusos, més trens, carrils VAO, fent previsions de futur a curt, mitjà i llarg termini) i si no es fan complir les condicions mínimes, no serveix de res. I és una llàstima, perquè de demanda n’hi ha. I al final ens faran avorrir als que fem l’aposta per l’ús del transport públic en detriment del vehicle privat.

De demanda n’hi ha, ara cal que l’administració i la companyia compleixin.

Tweet