Som molta gent la que hem vist dissabte 14 d'abril de 2007 el reportatge de David Bassa sobre Terra Lliure. De fet, TL ha estat com el Cid: guanya batalles després de morta. Ja ens comptem per centenars de milers els que hem vist el reportatge i això sol és una victòria que no ens podíem esperar els que d'una manera o altra militàvem en l'independentisme combatiu que liderava l'organització armada. Això cou. Malgrat que dolgui alguns periodistes de l'entorn socialista-psuquero, com Ferran Monegal, el reportatge em va semblar molt rigorós. Defugia de l'anècdota ja que el més fàcil hauria estat destacar les escissions i les baralles, que hi van ser. Però al meu entendre, apuntava al més important: l'independentisme català, inclòs el que representa avui en dia Esquerra, no seria res sense TL ni sense tota la feina que vam fer aquelles persones que ens vam moure al seu entorn. No vull semblar un pesat que explica batalletes, però encara recordo la sensació de solitud amb què ens trobàvem aquells que vam promoure l'MDT a l'Alt Penedès a començaments dels anys 80 (i aquí vull fer un recordatori al Pep Pont, de Sant Quintí) quan arreu on féiem presentacions se'ns deia que amb l'independentisme no s'anava enlloc, que la independència era una utopia. I això ho deien gent que, segurament, ara acusen Esquerra d'haver-se venut a l'espanyolisme. La prova que teníem raó és que la independència ha deixat de ser una mena d'espantall llunyà a ser una realitat propera. Encara falta camí per recórrer, és evident. Perquè, malgrat tot, la independència no depèn exclusivament d'una majoria parlamentària (i ara per ara, ni tan sols la majoria del Parlament "regional" de Catalunya no està per la independència), ni de la conscienciació social. Però hem d'admetre que ara estem molt millor que fa vint anys. I hem d'admetre, també, que això no hagués estat possible sense el sacrifici de molta gent, la punta de llança dels quals van ser en Martí Marcó, Fèlix Goñi, Toni Villaescusa i Quim Sánchez.
És evident que ara les formes de lluita no han de ser les mateixes de 1979, però l'esperit ha de ser el mateix. Segurament aquesta és la reflexió que hem fet molts dels que vam militar en l'independentisme combatiu i que ara estem als rengles d'ERC. Ara és l'hora de sumar amb l'objectiu de futur d'uns Països Catalans plenament sobirans. Independència i socialisme, patriotisme social, són cares d'una mateixa moneda. Una esquerra nacional que agrupi no només aquest independentisme històric sinó amplis sectors de la societat que apostin per la independència davant la ineficàcia de l'Estat espanyol, serà la primera baula de la plena sobirania nacional. Ho aconseguirem.
[@more@]
