Parlant dels corrents de fons que travessen la història, crec que cal recordar que l’espanyolisme més tronat no és una novetat d’avui en dia. Ni tans sols Franco i els seus acòlits en van ser els inventors. Avui us transcric un article aparegut a La Humanitat que posa en evidència l’existència d’una mena de Brunete mediàtica ja en els anys trenta. Ja veureu que el que denuncia el diari d’Esquerra Republicana podria ser traslladat perfectament avui en dia a boques com les de Federico Jiménez Losantos o Alberto Boadella. L’article de La Humanitat va sortir el 14 de juliol de 1932 i s’emmarca en plena efervesència del debat de l’Estatut d’Autonomia (l’Estatut de Núria), que havia començat el maig de 1932. Pocs dies abans, Ventura Gassol havia estat objecte d’una agressió en un viatge a Madrid -uns indivdus en van voler rapar la seva abundant cabellera- i pocs dies després de l’article que transcric tindria lloc un gran míting a Madrid contra l’Estatut. La Nación, el diari a què es refereix La Humanitat, representava el sector més ultraconservador de la dreta espanyola, i va tenir com a redactors José María Pemán, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera o José Calvo Sotelo.
Aquí teniu aquesta petita mostra de la història:
Ara resulta que a Catalunya vivim en règim de Dictadura
Hi ha un adagi popular a Castella que diu així: "Cree el ladrón que todos son de su condición". D’acord amb aquest principi, els homes que redacten el periòdic fundat pel dictador [es refereix a Miguel Primo de Rivera], hereu del seu esperitque cura d’infiltrar dia per dia als seus escassos lectors, veuen per tot arreu fantasmes, les quals no són altra cosa que reproduccions de la seva imatge. Ara han descobert que Catalunya viu opresa sota el jou d’una oligarquia favorable a l’Estatut, el qual no interessa la majoria. I amb un cinisme corprenedor es permeten escriure,a bm to admonitiu, amb gest catilinari, coses com aquestes:
"Ahora bien: si Cataluña no ve expresado su sentir en el sentir de los gestores del Estatuto, ¿por qué no se mueve? Simplmente, porque una minoría audaz le imposibilita los movimientos; el pueblo no tiene medios de acción por los cauces legales; no han más cauce legal que la voluntad de la minoría."
Heu-vos ací fet un clixé del que fou Espanya durant els set anys ignominiosos en què la varen desgovernar el fundador i els actuals capspares de "La Nación". Aquesta fa com les dones públiques, les quals no troben pitjor anatema per llançar al rostre de les altres que atribuir-los la pròpia condició.
És fals, de tota falsedat, senyors de "La Nación", això que dieu. Aquí ningú no coarta la llibertat d’expressió de totes les idees. Al "Palau de Projeccions" gairebé cap diumente deixa d’acollir actes contraris al sector que governa. Des del comunista més abrandat, fins al cavernícola més fòssil hi escridassen tant com volen. Setmanalment, una fulla que es diu "Reacción", accentua i empitjora els penjaments que "El Correo Catalán" escriu a diari [ambdues publicacions eren carlines]. El poble té tots els mitjans d’acció legals per expressar les seves opinions. Cap minoria audaç priva ningú de bellugar-se. Si l’Estatut arriba -que arribarà- governarà el país aquell que obtingui democràticament les majories. Res d’això s’addiu a la versió tendenciosa de la fulla de Delgado Barreto [era el director de "La Nación"].
Potser no valia la pena recollir aquestes espècies insidioses. Però no hem pogut resistir la temptació d’imitar les dones endreçades, que si veuen un xic de brutícia l’expolsen o l’escombren de seguida.
Aquí teniu aquesta petita mostra de la història:
Ara resulta que a Catalunya vivim en règim de Dictadura
Hi ha un adagi popular a Castella que diu així: "Cree el ladrón que todos son de su condición". D’acord amb aquest principi, els homes que redacten el periòdic fundat pel dictador [es refereix a Miguel Primo de Rivera], hereu del seu esperitque cura d’infiltrar dia per dia als seus escassos lectors, veuen per tot arreu fantasmes, les quals no són altra cosa que reproduccions de la seva imatge. Ara han descobert que Catalunya viu opresa sota el jou d’una oligarquia favorable a l’Estatut, el qual no interessa la majoria. I amb un cinisme corprenedor es permeten escriure,a bm to admonitiu, amb gest catilinari, coses com aquestes:
"Ahora bien: si Cataluña no ve expresado su sentir en el sentir de los gestores del Estatuto, ¿por qué no se mueve? Simplmente, porque una minoría audaz le imposibilita los movimientos; el pueblo no tiene medios de acción por los cauces legales; no han más cauce legal que la voluntad de la minoría."
Heu-vos ací fet un clixé del que fou Espanya durant els set anys ignominiosos en què la varen desgovernar el fundador i els actuals capspares de "La Nación". Aquesta fa com les dones públiques, les quals no troben pitjor anatema per llançar al rostre de les altres que atribuir-los la pròpia condició.
És fals, de tota falsedat, senyors de "La Nación", això que dieu. Aquí ningú no coarta la llibertat d’expressió de totes les idees. Al "Palau de Projeccions" gairebé cap diumente deixa d’acollir actes contraris al sector que governa. Des del comunista més abrandat, fins al cavernícola més fòssil hi escridassen tant com volen. Setmanalment, una fulla que es diu "Reacción", accentua i empitjora els penjaments que "El Correo Catalán" escriu a diari [ambdues publicacions eren carlines]. El poble té tots els mitjans d’acció legals per expressar les seves opinions. Cap minoria audaç priva ningú de bellugar-se. Si l’Estatut arriba -que arribarà- governarà el país aquell que obtingui democràticament les majories. Res d’això s’addiu a la versió tendenciosa de la fulla de Delgado Barreto [era el director de "La Nación"].
Potser no valia la pena recollir aquestes espècies insidioses. Però no hem pogut resistir la temptació d’imitar les dones endreçades, que si veuen un xic de brutícia l’expolsen o l’escombren de seguida.
