El text que us adjunto fa referència a l’actuació del Tribunal de Garanties, que era el Tribunal Constitucional de la República. Com veureu, l’actitud de les institucions espanyoles sembla no haver variat massa des d’aquells temps. El que sí que hi ha de diferent és l’actitud del Parlament de Catalunya que, en aquell moment era dominat per Esquerra i els seus aliats, el qual va tornar a aprovar la Llei de Contractes de Conreus sense pràctiament cap modificació. En fi, encara que hi ha corrents de fons de la història, també és cert que els temps han canviat… Aquí teniu el text:
LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE GARANTIES
Anteriorment hem dit que els de Sant Isidre [es refereix a l’Insitut Agrícola Català de Sant Isidre] empenyeren la Lliga a recórrer la Llei de Contractes de Conreu, votada pel Parlament de Catalunya. El Govern Samper [és Ricardo Samper, membre del Partit Republicà Radical i president del govern des del 28 d’abril de 1934] es féu seu el recurs d’inconstitucionalitat. El Tribunal de Garanties, producte de la imaginació dels Governs Azaña i socialistes, i compost per elements anticatalans i antirepublicans, per a no dir monàrquics, va dir que la Llei no era tal Llei i que el poble de Catalunya no era qui per donar-se Lleis, i que solament eren bones les Lleis que es votaven, o es podrien votar, a Madrid, i que tot allò de la sobirania del poble no era res.
La qüestió no era de sobirania, era en definitiva de pessetes i de rendes. La Llei de Contractes de Conreu lesionava en certa forma els interessos dels terratinents, i com que entre llops no es mosseguen, els terratinents de la resta d’Espanya ajudaren els de Catalunya, i entre tots feren anul·lar la Llei al·ludida.
Es planteja la qüestió de copetència i se’n féu un cas de dignitat i d’amor propi, i derivà tot seguit vers el natural i lògic institnt de conservació. Al Parlament Català es digué: Si ens deixem anul·lar aquesta Llei ens les anul·laran totes. I per això es plantà cara a Madrid…
