A Madrid encara hi ha carrers que reben el nom de General Yagüe, General Millán Astray -el de "Viva la muerte, muera la inteligencia"- o de Caídos de la División Azul. Amb aquest bagatge, no m’estranya que aquests jutges tan constitucionals -que no demòcrates- hagin redactat la sentència que han parit. Com diu un amic meu, m’agradaria saber quants d’aquests jutges constitucionals -que no demòcrates- van votar la Constitució del 78. A veure quin d’ells passa la prova del cotó?
No és només per aquesta impressió que podem considerar la sentència com a franquista. De fet, la major part de la interpretació, desmunta el que els partits constitucionalistes catalans havien pactat amb el franquisme reformista. Allò que l’any 1978 era acceptable per als franquistes, que eren conscients que el règim no podia perdurar, sota el perill d’una revolució -ni que fos pacífica- que els arraconés definitivament en l’ostracisme. Avui en dia, després de més de 30 anys de "democràcia", amb un Estat espanyol més fort que mai, malgrat a algú no li pugui semblar, els fills del franquisme reformista han decidit tornar als orígens pel que fa a la qüestió nacional catalana. Així ho han demostrat Aznar i els seus successors i així ho ha demostrat el Tribunal Constitucional. Això, al PSOE ja li està bé, al cap i a la fi l’espanyol és el seu Estat i, històricament, el partit ha estat d’un anticatalanisme furibund. En aquest sentit, us recomano la lectura de la premsa socialista dels anys 30, tant la catalana com de l’espanyola, per veure els epítets que dedicaven al president Macià i a Esquerra Republicana de Catalunya, l’única esquerra catalana possible en aquells anys. El PSOE no s’ha amagat, tal com diu Montilla, sinó que porta el nacionalisme espanyol al seu ADN i, per tant, aquesta qüestió tant els fa.
Per mi, la clau de volta de tot és la interpretació que es dóna dels drets històrics. Al respecte, la sentència diu exactament això: "En cuanto a los derechos históricos, se afirma que su invocación es constitucionalmente incorrecta por varias razones; principalmente porque se trata de justificar en ellos, aunque sea indirectamente, el Estatuto, cuando es lo cierto que la autonomía de Cataluña, más allá de las explicaciones históricas, no procede ni material ni formalmente de otra fuente que la Constitución. Por lo demás, los únicos derechos históricos puestos en valor por la Constitución han sido los de Navarra y los territorios forales vascos, con el alcance y los límites marcados en la primera jurisprudencia constitucional (por todas, SSTC 11/1984, de 2 de febrero; 123/1984, de 18 de diciembre; y 76/1988, de 26 de abril). Y no pudiendo invocarse para Cataluña la disposición adicional primera de la Constitución, también estaría fuera de lugar la mención que en el art. 5 del Estatuto se hace de la disposición transitoria segunda del texto constitucional, que no se refiere a derechos históricos de carácter sustantivo, sino que se limita a dispensar del cumplimiento de determinados requisitos del procedimiento de acceso a la autonomía en el marco de la Constitución de 1978 a los territorios que hubieran plebiscitado un Estatuto en el pasado."
Malgrat l’aridesa del llenguatge jurídic, la idea és clara. Només poden acollir-se als "drets històrics", aquells terrotirs que ja en el franquisme gaudien d’un règim foral. I és que crec que no cal oblidar-ho. La Comunitat Autònoma Basca i Navarra gaudeixen del règim foral perquè el general Francisco Franco Bahamonde va premiar la província d’Alaba i Navarra pel fet d’haver-se sumat a l’aixecament feixista de 1936 amb el manteniment d’aquest estatus especial per a aquests dos territoris, que la Constitució del 1978 amplià al conjunt d’Euskadi. Tanmateix, el Tribunal Constitucional oblida un fet molt important: la reinstauració de la Generalitat de Catalunya es va fer abans de la Constitució de 1978, una restauració que entroncava directament amb la Generalitat republicana en la figura del seu president Josep Tarradellas. En el rerefons de tot plegat, la sentència el que fa prevaldre és el dret de la victòria militar del 1939 i la supressió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932. I d’aquí penja tota la resta: les retallades en el català, la prevalència de l’Estat per damunt de tot, la càrrega contra el minso finançament, la negativa a les vegueries i a la possibilitat del concert econòmic, etc.
La lliçó que n’hauria de treure la gent que encara vota partits catalans, els quals es reclamen del catalanisme i que encara creuen en la Constitució espanyola, és molt simple: Espanya castiga els demòcrates i premia els franquistes. Catalunya, que va ser el baluart de la República i la punta de llança del moviment democràtic contra el franquisme ha estat castigada i humiliada amb una sentència que indica que, a partir d’ara, la interpretació que prevaldrà de la Constitució, en qualsevol cas, serà la més restrictiva possible, amb el beneplàcit de la majoria dels espanyols, siguin de dretes o d’esquerres. La conclusió lògica de tot plegat és evident: amb Espanya no hi ha pacte possible i, per tant, l’única opció possible és la independència. L’objectiu és clar. El camí, malgrat l’èxit de la manifestació del diumenge 10 de juliol, és encara difícil. Treballem-hi.
