Em demanen des de la publicació setmanal d’Esquerra (Esquerra Nacional) que els faci un comentari molt breu (per a la secció de l’enquesta) sobre la crisi actual que estem patint. És evident que amb un comentari de 380 caràcters és molt difícil abordar el tema. Tampoc no vull escriure en aquesta nota del bloc una tesi doctoral sobre la crisi però sí que voldria proporcionar-vos algunes idees i aportar alguna informació sobre la crisi del 29 (amb la qual es compara l’actual). Espero ser-vos útil.

 

 

Ens trobem davant una nova Gran Depressió? 

La veritat és que el panorama actual no és gaire encoratjador i les mirades cap a la crisi de 1929 i la Depressió subsegüent són lògiques. En els moments actuals, com als anys trenta, hi ha elements coincidents. D’una banda, la influència dels EUA en l’economia mundial, tot que el 1929 aquest país tot just recollia el testimoni de la Gran Bretanya al capdavant dels països desenvolupats. Una de les causes de la crisi mundial va ser la seva difusió des del centre econòmic, que va arrossegar la majoria de països a una situació de depressió. Tot i que cal recordar que aleshores, com ara, la majoria d’aquests països ja tenien situacions de dificultats estructurals.També coincideix el fet que es solapen una crisi financera amb una de productiva, que són dues coses diferents. La crisi de la producció, que podem exemplificar amb la indústria de l’automòbil o de la construcció, ja havia començat abans que esclatés la crisi borsària, igual que el 1929. I una cosa porta l’altra i es retroalimenten. I també com al 1929, la crisi financera és el resultat d’un excés en l’especulació borsària. En l’actualitat són les subprimes americanes (i segurament altres tipus de valors negociats a borsa: vegeu el vídeo en què s’explica això de manera clara, amena i entenedora). En el cas del crack del 29 era el costum d’acceptar la inversió en borsa a crèdit. Els compradors es podien comprometre a comprar accions desemborsant només un 10% del seu valor!!!. 

Tanmateix de 1929 a 2008 han passat moltes coses: el sistema monetari ha canviat substancialment, és molt difícil hores d’ara tornar a polítiques comercials proteccionistes, l’economia està molt més globalitzada i, en general, existeixen polítiques de protecció social que als anys 30 encara no s’havien desenvolupat.

 

Que no paguem dels de sempre!

La pregunta que em feien des d’Esquerra Nacional era si em semblava bé que des de l’Estat es rescatessin bancs amb diners públics. No és que em sembli bé ni malament, sinó que en la situació actual és gairebé inevitable si no volem que es produeixi un col·lapse general de l’economia. Però ara estem pagant la manca de previsió i d’intervenció de l’Estat per evitar l’especulació, de manera que això ha de servir per introduir mesures correctives en aquest senit i per introduir mecanismes perquè els grans beneficis financers tinguin, a partir d’ara, les seves repercussions en el conjunt de la societat. El sistema financer no pot refiar que sempre tindrà el coixí de l’Estat si no està disposat a aportar res al conjunt dels ciutadans i ciutadanes. Perquè si no, al final el que farem és que els treballadors i treballadores aporterm els nostres recursos (via impostos) a la gran banca i que premiem els mals gestors. I això no pot ser. A més, no s’ha d’aprofitar la crisi per laminar encara més el ja malmès estat del benestar. Les polítiques socials són, ara més que mai, un element fonamental a desenvolupar pels nostres polítics. És més, plantejar ara una reforma del mercat laboral per garantir un acomiadament lliure pot ser un suïcidi. Una política que contribuís a pressionar els salaris a la baixa alimentaria encara més el procés de recessió

 

Tenim alguns deures a fer

Als Països Catalans, a més, tenim alguns deures a fer. La nostra economia depen excessivament del totxo i del ciment. Aquesta pot generar certes "alegries " en determinats ambients, però quan s’enfonsa la seva capacitat d’arrossegament a d’altres sectors (fusters, manyans, pintors, empreses d’obres públiques…) és molt gran. En el cas català el seu pes és excessiu. També és excessiu el pes que algunes empreses tenen sobre l’economia catalana. Un cas exemplar és el de SEAT al Principat, la qual genera un 1,2% del PIB de Catalunya i un 5% de l’ocupació industrial. Per tant, la crisi ha de ser també un estímul per impulsar la diversificació productiva i els sectors que generen innovació. Hem de deixar de ser consumidors d’innovacions per passar a ser-ne productors. Per exemple, em sembla increïble que en un país com el nostre, altament dependent de l’exterior per a les qüestions energètiques, no estiguem al capdavant de la recerca en temes d’energies renovables o de la producció d’automòbils que usin combustibles diferents dels derivats del petroli. En fi, jo tampoc no tinc la solució màgica (si la tingués no estaria escrivint aquest bloc).

 

Uns llibres interessants

C.P. Kindelberger, La crisis económica: 1929-1939, Barcelona, 1985

P. Temin, Lecciones de la Gran Depresión, Madrid, 1995.

X.C. Arias, Leviatán tras el naufragio. Políticas económicas y financieras de los años 30, Madrid, 1992.