Lluís Companys a l’Ajuntament deVilafranca del Penedès (maig de 1936, Arxiu Històric del Museu
dipositat al Fons d’Imatge i So de l’Arxiu Històric Comarcal de
Vilafranca del Penedès). A l’esquerra de la foto, Salvador Armendares,
que havia estat metge i regidor a Vilafranca i que era diputat al
Parlament de Catalunya; Fèlix Balaguer, l’alcalde de Vilafranca, un
picapedrer que era militant d’Esquerra Republicana de Catalunya; i, a
la part dreta, hi podem veure Pau Casals (amb la pipa a la mà).
Dimecres 15 d’octubre de 2008 s’ha commemorat el seixanta-vuitè
anniversari de l’afusellament del president de la Generalitat de
Catalunya. L’únic president d’Europa escollit democràticament que va
tenir aquest final tràgic en el marc de la II Guerra Mundial (cal
recordar que fou detingut per la sinistra Gestapo alemanya). Són
diversos els actes que s’han fet per recordar-ho entre els que
m’agradaria destacar les pujades de torxes a Calafell (feta el 14 a la
nit) i la que fa Esquerra a la matinada del mateix dia 15. No cal dir
que els blocs han anat plens de notes commemoratives i de debats entorn
de com rehabilitar la figura.
anniversari de l’afusellament del president de la Generalitat de
Catalunya. L’únic president d’Europa escollit democràticament que va
tenir aquest final tràgic en el marc de la II Guerra Mundial (cal
recordar que fou detingut per la sinistra Gestapo alemanya). Són
diversos els actes que s’han fet per recordar-ho entre els que
m’agradaria destacar les pujades de torxes a Calafell (feta el 14 a la
nit) i la que fa Esquerra a la matinada del mateix dia 15. No cal dir
que els blocs han anat plens de notes commemoratives i de debats entorn
de com rehabilitar la figura.
La qüestió és que aquests darrers dies he rellegit algunes publicacions
que em remeten a una de les etapes més importants del president
Companys i que és la que, segurament, va ajudar a catapultar-lo cap a
la popularitat i que també el portaria a confluir amb Francesc Macià en
la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’any 1931. Una de
les coses que he rellegit, són les pàgines que Enric Vila (Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs,
Barcelona:
L’Esfera dels Llibres, 2007) li dedica en aquesta etapa (que
aniria, aproximadament, entre 1921-1922, quan es va fundar la Unió de
Rabassaires, i la proclamació de la República). Ja vaig dir-li a
l’Enric Vila, en la seva presentació a Vilafranca, que el seu assaig
era poc original i rescatava les posicions que la Lliga i el conjunt de
les dretes catalanes van tenir sobre la figura, certament,
controvertida de Companys. I no és estrany ja que Vila està adherit a
la Fundació Catalunya Oberta, que acull els sectors més liberals i més
vinculats als negocis de l’òrbita de la Casa Gran del Catalanisme. No
vull entrar ara, però, a fer una crítica general a tot el llibre sinó
només puntualitzar sobre les pàgines que Vila dedica a la relació de
Companys amb el moviment rabassaire, que em semblen absolutament
impròpies d’un llibre que esmenta "la veritat" en el seu subtítol. Més
que res perquè en el llibre simplement el que fa és recollir les
acusacions que a l’època es van fer del que després seria president de
la Generalitat sense contrastar-ho amb un resum dels treballs històrics
que, sobre el moviment rabassaire, s’han fet des dels anys seixanta a
Catalunya. És a dir, en aquestes pàgines s’emfatitza el vessant
propagandístic de Companys a favor del movment rabassaire i se l’acusa
de ser el promotor de l’agitació que va tornar a remoure el camp català
després de la Primera Guerra Mundial. Gairebé se li atribueix tot el
mèrit considerant que la seva propaganda va tornar a agitar els
rabassaires catalans i, a més, encara en va treure profit professional
en ser advocat de moltes de les causes que es van plantejar durant els
anys vint. El cert és que Companys va participar activament en el
moviment rabassaire i en la fundació de la Unió de Rabassaires i Altres
Conreadors del Camp de Catalunya (el 6 d’agost de 1922), de la qual va
ser advocat assessor i director del seu portaveu La Terra.
Això, i la voluntat de fer efectiu el seu compromís de solucionar la
qüestió durant la República amb una Llei de Contractes de Conreu que
pot ser qualificada de tot menys de revolucionària, li van suposar
l’enemistat total dels sectors més conservadors de la Catalunya dels
anys 30. Aquesta enemistat fou especialment intensa al Penedès. Només
us vull recordar aquí les paraules que li adreçava la revista Acció (el
portaveu de l’Acció Catòlica, que va actuar com a portaveu de la dreta
vilafranquina) en el seu editorial del 5 de gener, tot just acabat de
ser escollit president de la Generalitat: "La designació [de
president de la Generalitat] ha recaigut en el senyor Companys en ple
període de la seva evolució política; home acostumat a l’oposició,
potser en certa manera a la rebeldia, com ho demostren les seves
primeres actuacions polítiques, que no ha vacil·lat en predicar la
demagògia, que no ha tingut el més mínim escrúpol a portar la discòrdia
a Catalunya amb el problema rabassaire, es va tornant lentament
governamental i conservador; de líder rabassaire, potser ja una mica
esfumat, passa a ministre del govern de Madrid i a President de la
Generalitat. No és el primer exemple d’aquesta evolució"
que em remeten a una de les etapes més importants del president
Companys i que és la que, segurament, va ajudar a catapultar-lo cap a
la popularitat i que també el portaria a confluir amb Francesc Macià en
la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’any 1931. Una de
les coses que he rellegit, són les pàgines que Enric Vila (Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs,
Barcelona:
L’Esfera dels Llibres, 2007) li dedica en aquesta etapa (que
aniria, aproximadament, entre 1921-1922, quan es va fundar la Unió de
Rabassaires, i la proclamació de la República). Ja vaig dir-li a
l’Enric Vila, en la seva presentació a Vilafranca, que el seu assaig
era poc original i rescatava les posicions que la Lliga i el conjunt de
les dretes catalanes van tenir sobre la figura, certament,
controvertida de Companys. I no és estrany ja que Vila està adherit a
la Fundació Catalunya Oberta, que acull els sectors més liberals i més
vinculats als negocis de l’òrbita de la Casa Gran del Catalanisme. No
vull entrar ara, però, a fer una crítica general a tot el llibre sinó
només puntualitzar sobre les pàgines que Vila dedica a la relació de
Companys amb el moviment rabassaire, que em semblen absolutament
impròpies d’un llibre que esmenta "la veritat" en el seu subtítol. Més
que res perquè en el llibre simplement el que fa és recollir les
acusacions que a l’època es van fer del que després seria president de
la Generalitat sense contrastar-ho amb un resum dels treballs històrics
que, sobre el moviment rabassaire, s’han fet des dels anys seixanta a
Catalunya. És a dir, en aquestes pàgines s’emfatitza el vessant
propagandístic de Companys a favor del movment rabassaire i se l’acusa
de ser el promotor de l’agitació que va tornar a remoure el camp català
després de la Primera Guerra Mundial. Gairebé se li atribueix tot el
mèrit considerant que la seva propaganda va tornar a agitar els
rabassaires catalans i, a més, encara en va treure profit professional
en ser advocat de moltes de les causes que es van plantejar durant els
anys vint. El cert és que Companys va participar activament en el
moviment rabassaire i en la fundació de la Unió de Rabassaires i Altres
Conreadors del Camp de Catalunya (el 6 d’agost de 1922), de la qual va
ser advocat assessor i director del seu portaveu La Terra.
Això, i la voluntat de fer efectiu el seu compromís de solucionar la
qüestió durant la República amb una Llei de Contractes de Conreu que
pot ser qualificada de tot menys de revolucionària, li van suposar
l’enemistat total dels sectors més conservadors de la Catalunya dels
anys 30. Aquesta enemistat fou especialment intensa al Penedès. Només
us vull recordar aquí les paraules que li adreçava la revista Acció (el
portaveu de l’Acció Catòlica, que va actuar com a portaveu de la dreta
vilafranquina) en el seu editorial del 5 de gener, tot just acabat de
ser escollit president de la Generalitat: "La designació [de
president de la Generalitat] ha recaigut en el senyor Companys en ple
període de la seva evolució política; home acostumat a l’oposició,
potser en certa manera a la rebeldia, com ho demostren les seves
primeres actuacions polítiques, que no ha vacil·lat en predicar la
demagògia, que no ha tingut el més mínim escrúpol a portar la discòrdia
a Catalunya amb el problema rabassaire, es va tornant lentament
governamental i conservador; de líder rabassaire, potser ja una mica
esfumat, passa a ministre del govern de Madrid i a President de la
Generalitat. No és el primer exemple d’aquesta evolució"
Algunes notes sobre el moviment rabassaire
El cert és que no hauria rellegit aquestes pàgines de l’Enric Vila si
no hagués estat fent un article bio-bibliogràfic sobre la figura del
doctor Emili Giralt i Raventós per a la revista de l’Institut d’Estudis
Penedesencs. Entre moltres altres coses, Giralt va tenir l’encert i el
valor de tornar a posar sobre la taula la qüestió rabassaire. Dic
l’encert, perquè la historiografia catalana havia d’abordar, tard o
d’hora, aquest tema i ho va fer situant-lo històricament. I el valor
perquè que un vilafranquí tingués el valor de publicar un article sobre
el problema rabassaire el 1964 i en una revista que publicava la
Secretaría General Técnica del Ministerio de Trabajo i amb uns
arguments que marxaven del que repetien insistentment des dels mitjans
oficials, era tenir valor. L’article es titulava "El conflicto
rabassaire y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936" i sortia
publicat a la Revista de Trabajo,
n. 3 de 1964 (pàgines 51-72). Torno a repetir, el gran encert de Giralt
va ser situar el conflicte rabassaire en el seu marc històric i social.
Tal com insistia el mateix Emili Giralt "Se ha repetido hasta la
saciedad que sólo por injerencia de la «política» y por acción de los
profesionales del desorden social ha sido rota, en ocasiones
esporádicas, la armonía y colaboración entre las clases interesadas en
la explotación de la tierra. Pero un examen un poco atento de la
historia rural descubre fácilmente la existencia de las lógicas
tensiones sociales y de una agitación latente. Descubre, además, la
existencia de un problema específico -el de la rabassa morta–
que en diversos momentos no sólo se ha manifestado de una manera aguda,
sino que ha involucrado en sí mismo todas las reivindicaciones del
campesino catalán, ya fuése propiamente rabassaire, ya aparcero, masover o arrendatario".
Així doncs, amb aquest article Giralt -home gens sospitós de ser un
revolucionari, catalanista convençut-va obrir l’agenda de la recerca
sobre el moviment rabassaire que, després, ha donat treballs com els
d’Albert Balcells (per exemple, El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936),
Barcelona: La Llar del Llibre, 1983) o de Josep Colomé ("Las formas
tradicionales de protesta en las zonas vitícolas catalanas durante la
segunda mitad del siglo XIX", Historia Agraria, 13, 1997, pp.
125-142; "Associacionisme i conflictivitat social agrària en la segona
meitat del segle XIX", a Giralt, E., dir.; Garragou, R., coord., Història agrària dels Països Catalans. Segles XIX-XX, Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació-Universitats dels Països Catalans, vol. 4, pp. 533-554).
no hagués estat fent un article bio-bibliogràfic sobre la figura del
doctor Emili Giralt i Raventós per a la revista de l’Institut d’Estudis
Penedesencs. Entre moltres altres coses, Giralt va tenir l’encert i el
valor de tornar a posar sobre la taula la qüestió rabassaire. Dic
l’encert, perquè la historiografia catalana havia d’abordar, tard o
d’hora, aquest tema i ho va fer situant-lo històricament. I el valor
perquè que un vilafranquí tingués el valor de publicar un article sobre
el problema rabassaire el 1964 i en una revista que publicava la
Secretaría General Técnica del Ministerio de Trabajo i amb uns
arguments que marxaven del que repetien insistentment des dels mitjans
oficials, era tenir valor. L’article es titulava "El conflicto
rabassaire y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936" i sortia
publicat a la Revista de Trabajo,
n. 3 de 1964 (pàgines 51-72). Torno a repetir, el gran encert de Giralt
va ser situar el conflicte rabassaire en el seu marc històric i social.
Tal com insistia el mateix Emili Giralt "Se ha repetido hasta la
saciedad que sólo por injerencia de la «política» y por acción de los
profesionales del desorden social ha sido rota, en ocasiones
esporádicas, la armonía y colaboración entre las clases interesadas en
la explotación de la tierra. Pero un examen un poco atento de la
historia rural descubre fácilmente la existencia de las lógicas
tensiones sociales y de una agitación latente. Descubre, además, la
existencia de un problema específico -el de la rabassa morta–
que en diversos momentos no sólo se ha manifestado de una manera aguda,
sino que ha involucrado en sí mismo todas las reivindicaciones del
campesino catalán, ya fuése propiamente rabassaire, ya aparcero, masover o arrendatario".
Així doncs, amb aquest article Giralt -home gens sospitós de ser un
revolucionari, catalanista convençut-va obrir l’agenda de la recerca
sobre el moviment rabassaire que, després, ha donat treballs com els
d’Albert Balcells (per exemple, El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936),
Barcelona: La Llar del Llibre, 1983) o de Josep Colomé ("Las formas
tradicionales de protesta en las zonas vitícolas catalanas durante la
segunda mitad del siglo XIX", Historia Agraria, 13, 1997, pp.
125-142; "Associacionisme i conflictivitat social agrària en la segona
meitat del segle XIX", a Giralt, E., dir.; Garragou, R., coord., Història agrària dels Països Catalans. Segles XIX-XX, Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació-Universitats dels Països Catalans, vol. 4, pp. 533-554).
La qüestió rabassaire, doncs, no fou un fenomen que Companys i altres
es treguessin de la màniga. Té les seves arrels en el contracte
anomenat de "rabassa morta" i en les seva desnaturalització
progressiva. Aquest contracte agrari era molt similar a l’establiment
emfitèutic. Per simplificar, podem dir que aquesta modalitat de
contractació agrària implicava que el que detentava els drets sobre una
terra establia un pagès perquè la roturés i la plantés de vinya. Aquest havia de treballar-la a "ús i costum de bon pagès" i la terra
tornava al seu propietari (o al propietari dels seus drets) quan
haguessin mort la major part dels ceps de la vinya. Els primers
problemes, judicis i conflictes seriosos sobre la qüestió rabassaire es
van plantejar justament per aquesta qüestió, ja que els pagesos, en
bona lògica econòmica, aplicaven la pràctica dels colgats o capficats,
mitjançant la qual la vinya, a la pràctica, no moria mai, per la qual
cosa n’haurien quedat establerts per sempre més i el seu propietari no
hauria pogut recuperar la terra. Els propietaris van aconseguir que la
Reial Audiència de Barcelona considerés que la vinya tenia una vida de
50 anys i que, passat aquest període, la terra revertia al seu
propietari amb la qual cosa podia fer fora el pagès o negociar unes
noves condicions contractuals més favorables al propietari. Cal dir que
el primer memorial rabassaire,
per protestar contra les sentències sitemàticament desfavorables de la
Reial Audiència data de 1793. El conflicte es va mantenir latent al
llarg de tot el segle XIX, fins que amb l’arribada de la I República
(1873) el govern de Pi i Margall aprova una llei que declara redimible
(és a dir, que el rabassaire pot adquirir la terra mitjançant el
pagament d’una pensió) amb una llei de 20 d’agost de 1873. La defensa
que el Partit Republicà Democràtic Federalista feu dels rabassaires i
el compliment del seu compromís amb ells va fer que la majoria de
rabassaires donguessin ple suport, fins i tot després de la caiugda de
la República, al partit de Pi i Margall (a diferència del que passà amb
el moviment obrer urbà, que es va desencantar de la política). Això fou
tan així, que en una comarca com l’Alt Penedès, on els rabassaires eren
especialment forts els republicants federals, els quals van aconseguir
que el 1893 que el republicà Baldomer Lostau fos escollit diputat a
corts en les eleccions del 5 de març de 1893. Això passava en un dels
moments de més agitació pagesa de la història de Catalunya. La
fil·loxera havia arribat a Catalunya el 1879 i anava arrasant les
vinyes, amb la qual cosa els propietaris tenien l’oportunitat de
renegociar tots els pactes. L’agitació pagesa ja es va començar a
manifestar des de 1883 i va tenir un caire bastant autònom (amb
arrencades de ceps, amenaces a esquirols, crema de pallers, buit social
als propietaris…), tot i que els pagesos es van organitzar també en
Lligues i van acabar formant la primera unió de rabassaires (de fet,
Federación de Obreros Agrícolas de la Región Española) i a la nostra
comarca van donar ple suport al Partit Republicà Democràtic
Federalista. Ja va ser en aquella època que, en lloc d’atendre a les
causes reals del malestar i de la conflictivitat social, els sectors
conservadors acusaven els polítics d’esquerres d’atiar l’agitació d’un
camp que, idil·licament, haura estat sempre en pau.
es treguessin de la màniga. Té les seves arrels en el contracte
anomenat de "rabassa morta" i en les seva desnaturalització
progressiva. Aquest contracte agrari era molt similar a l’establiment
emfitèutic. Per simplificar, podem dir que aquesta modalitat de
contractació agrària implicava que el que detentava els drets sobre una
terra establia un pagès perquè la roturés i la plantés de vinya. Aquest havia de treballar-la a "ús i costum de bon pagès" i la terra
tornava al seu propietari (o al propietari dels seus drets) quan
haguessin mort la major part dels ceps de la vinya. Els primers
problemes, judicis i conflictes seriosos sobre la qüestió rabassaire es
van plantejar justament per aquesta qüestió, ja que els pagesos, en
bona lògica econòmica, aplicaven la pràctica dels colgats o capficats,
mitjançant la qual la vinya, a la pràctica, no moria mai, per la qual
cosa n’haurien quedat establerts per sempre més i el seu propietari no
hauria pogut recuperar la terra. Els propietaris van aconseguir que la
Reial Audiència de Barcelona considerés que la vinya tenia una vida de
50 anys i que, passat aquest període, la terra revertia al seu
propietari amb la qual cosa podia fer fora el pagès o negociar unes
noves condicions contractuals més favorables al propietari. Cal dir que
el primer memorial rabassaire,
per protestar contra les sentències sitemàticament desfavorables de la
Reial Audiència data de 1793. El conflicte es va mantenir latent al
llarg de tot el segle XIX, fins que amb l’arribada de la I República
(1873) el govern de Pi i Margall aprova una llei que declara redimible
(és a dir, que el rabassaire pot adquirir la terra mitjançant el
pagament d’una pensió) amb una llei de 20 d’agost de 1873. La defensa
que el Partit Republicà Democràtic Federalista feu dels rabassaires i
el compliment del seu compromís amb ells va fer que la majoria de
rabassaires donguessin ple suport, fins i tot després de la caiugda de
la República, al partit de Pi i Margall (a diferència del que passà amb
el moviment obrer urbà, que es va desencantar de la política). Això fou
tan així, que en una comarca com l’Alt Penedès, on els rabassaires eren
especialment forts els republicants federals, els quals van aconseguir
que el 1893 que el republicà Baldomer Lostau fos escollit diputat a
corts en les eleccions del 5 de març de 1893. Això passava en un dels
moments de més agitació pagesa de la història de Catalunya. La
fil·loxera havia arribat a Catalunya el 1879 i anava arrasant les
vinyes, amb la qual cosa els propietaris tenien l’oportunitat de
renegociar tots els pactes. L’agitació pagesa ja es va començar a
manifestar des de 1883 i va tenir un caire bastant autònom (amb
arrencades de ceps, amenaces a esquirols, crema de pallers, buit social
als propietaris…), tot i que els pagesos es van organitzar també en
Lligues i van acabar formant la primera unió de rabassaires (de fet,
Federación de Obreros Agrícolas de la Región Española) i a la nostra
comarca van donar ple suport al Partit Republicà Democràtic
Federalista. Ja va ser en aquella època que, en lloc d’atendre a les
causes reals del malestar i de la conflictivitat social, els sectors
conservadors acusaven els polítics d’esquerres d’atiar l’agitació d’un
camp que, idil·licament, haura estat sempre en pau.
La fil·loxera va acabar amb el contracte de rabassa morta, tal com
s’havia conegut, ja que les noves pràctiques de plantació feien
inviables els colgats. En conseqüència es va assimilar a la parceria i
a l’arrendament laminant el dret dels rabassers el dret de retracte i
de venda de millora de les terres. La conflictivitat explosiva de
1891-1895 es va apaivagar cap el 1896 i el conflicte es mantingué en
estat latent fins que la Primera Guerra Mundial va provocar un
desfassament entre els costos i els ingressos (o entre els preus i els
salaris, en el cas dels obrers urbans) que va fer tornar l’agitació
social al camp. D’aquesta manera, a partir de 1918 es tornaren a
reproduir accions de propaganda, boicots a propietaris i esquirols i
atemptats d’un sindicalisme agrari vinculat a la CNT. No deixa de ser
significatiu que, com a contrapartida, el 1919 es creés l’Associació de
Propietaris de Vilafranca. La Unió de Rabassaires va neixer tres anys
després, fruit de la unificació de la Federació de Rabassers del
Penedès, de caràcter reformista però que anà radicalitzant les seves
posicions després de la repressió de 1919 i de la mà del sadurninenc
Joan Casanovas i Maristany, i de la Federació de Rabassers de
Catalunya, més propera als postulats de anarcosindicalistes. És cert
que la Unió de Rabassaires es va fundar després d’una intensa campanya
de propaganda, en què Lluís Companys hi destacà, però no és cert,
doncs, que Companys fos qui aixequés el camp català per portar la
discòrdia al país (vegeu, per exemple, el llibre de Jordi Pomés La
Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme: el
cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint,
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000). La UR no va
poder continuar les seves activitats amb normalitat a causa de la
Dictadura de Primo de Rivera (1923). De fet, com moltes altres
organitzacions obreres i populars va restar a l’expectativa en
proclamar-se el nou règim. Tanmateix, va mantenir una actitud clarament
democràtica (es va oposar fermament a la destitució dels regidors
elegits democràticament i va demanar als seus membres que no
acceptessin els càrrecs de regidors en el règim de Primo de Rivera).
Per aquest motiu va restar pràcticament desapareguda fins a l’ebullició
pro-republicana que s’inicià cap el 1930 i on coincidiria amb els
sectors catalanistes republicans que havien estat silenciats durant la
Dictadura. Fou la confluència de rabassaires, catalanistes republicans
i sectors obreristes el que configuraria la formació d’ERC. Era lògic
que el govern de la República dongués satisfacció a reivindicacions
llargament reclamades, de manera que primerament es procedí a la
revisió dels contractes (a l’Alt Penedès es presentaren 9.334 demandes
de revisió, una per cada quatre habitants) però els jutjats van fallar
sistemàticament contra els pagesos. Des del Govern de la Generalitat va
voler donar una solució definitiva amb la tramitació de la Llei de Contractes de Conreu
durant el 1933 i primers mesos de 1934, que fou aprovada l’abril
d’aquest any. Es tracta d’un text moderat però que obria les portes a
què els rabassaires poguessin tenir accés a la propietat de la terra
tot pagant-ne el valor al propietari. Això, com és sabut, provocà la
reacció de l’Insititut Agrícola Català de Sant Isidre i dels diputats
de la Lliga Catalana i del Partit Republicà Radical, que es van retirar
del Parlament. Tot plegat és a la base dels greus incidents que hi va
haver a Vilafranca durant el 6 d’octubre i de les repressions i
contra-repressions posteriors. Després, el moviment agrari català ja
seguiria tota una altra ruta.
s’havia conegut, ja que les noves pràctiques de plantació feien
inviables els colgats. En conseqüència es va assimilar a la parceria i
a l’arrendament laminant el dret dels rabassers el dret de retracte i
de venda de millora de les terres. La conflictivitat explosiva de
1891-1895 es va apaivagar cap el 1896 i el conflicte es mantingué en
estat latent fins que la Primera Guerra Mundial va provocar un
desfassament entre els costos i els ingressos (o entre els preus i els
salaris, en el cas dels obrers urbans) que va fer tornar l’agitació
social al camp. D’aquesta manera, a partir de 1918 es tornaren a
reproduir accions de propaganda, boicots a propietaris i esquirols i
atemptats d’un sindicalisme agrari vinculat a la CNT. No deixa de ser
significatiu que, com a contrapartida, el 1919 es creés l’Associació de
Propietaris de Vilafranca. La Unió de Rabassaires va neixer tres anys
després, fruit de la unificació de la Federació de Rabassers del
Penedès, de caràcter reformista però que anà radicalitzant les seves
posicions després de la repressió de 1919 i de la mà del sadurninenc
Joan Casanovas i Maristany, i de la Federació de Rabassers de
Catalunya, més propera als postulats de anarcosindicalistes. És cert
que la Unió de Rabassaires es va fundar després d’una intensa campanya
de propaganda, en què Lluís Companys hi destacà, però no és cert,
doncs, que Companys fos qui aixequés el camp català per portar la
discòrdia al país (vegeu, per exemple, el llibre de Jordi Pomés La
Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme: el
cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint,
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000). La UR no va
poder continuar les seves activitats amb normalitat a causa de la
Dictadura de Primo de Rivera (1923). De fet, com moltes altres
organitzacions obreres i populars va restar a l’expectativa en
proclamar-se el nou règim. Tanmateix, va mantenir una actitud clarament
democràtica (es va oposar fermament a la destitució dels regidors
elegits democràticament i va demanar als seus membres que no
acceptessin els càrrecs de regidors en el règim de Primo de Rivera).
Per aquest motiu va restar pràcticament desapareguda fins a l’ebullició
pro-republicana que s’inicià cap el 1930 i on coincidiria amb els
sectors catalanistes republicans que havien estat silenciats durant la
Dictadura. Fou la confluència de rabassaires, catalanistes republicans
i sectors obreristes el que configuraria la formació d’ERC. Era lògic
que el govern de la República dongués satisfacció a reivindicacions
llargament reclamades, de manera que primerament es procedí a la
revisió dels contractes (a l’Alt Penedès es presentaren 9.334 demandes
de revisió, una per cada quatre habitants) però els jutjats van fallar
sistemàticament contra els pagesos. Des del Govern de la Generalitat va
voler donar una solució definitiva amb la tramitació de la Llei de Contractes de Conreu
durant el 1933 i primers mesos de 1934, que fou aprovada l’abril
d’aquest any. Es tracta d’un text moderat però que obria les portes a
què els rabassaires poguessin tenir accés a la propietat de la terra
tot pagant-ne el valor al propietari. Això, com és sabut, provocà la
reacció de l’Insititut Agrícola Català de Sant Isidre i dels diputats
de la Lliga Catalana i del Partit Republicà Radical, que es van retirar
del Parlament. Tot plegat és a la base dels greus incidents que hi va
haver a Vilafranca durant el 6 d’octubre i de les repressions i
contra-repressions posteriors. Després, el moviment agrari català ja
seguiria tota una altra ruta.
