La revista Recerques, una de les poques revistes "científiques" (és a dir que puntuen alguna cosa en els àmbits universitaris) que es fa en català, m’ha publicat recentment aquest article. Per aquelles coses de la penúria financera va amb un cert retard i per aquest motiu, ara ha sortit el número 55 corresponent a l’any 2007. Per no atabalar-vos, us en transcric només les conclusions.
Tot i
haver estat tradicionalment exportador, durant la primera meitat del segle XX el
sector vinícola català va iniciar una tendència descendent pel que fa a les
vendes a l’exterior. Després de la Guerra Civil, les exportacions catalanes de
vi van continuar amb aquesta tendència, de manera encara més intensa. A l’arrel
d’aquest fenomen hi trobem els coneguts problemes que per al conjunt del comerç
exterior de tot l’Estat espanyol va suposar la política autàrquica del primer
franquisme, als quals cal afegir també el fet que la superfície de vinya va retrocedir
notablement a Catalunya durant aquests primers anys de la dictadura a causa que
bona part de les terres de conreu es van tornar a dedicar a conreus bàsics per
a la subsistència, com els cereals.
Exportacions de vins catalans en hectolitres, 1965-2005
No va
ser fins a mitjan la dècada de 1960 que les exportacions de vins van començar a
remuntar de manera significativa, aproximant-se als 400.000 hectolitres anuals.
Tanmateix, el final del franquisme va ser un període marcat novament per les
dificultats i va comportar una altra caiguda de les exportacions víniques.
Seria a la dècada de 1980 i, molt especialment, a partir de 1984, que el total
de vins exportats des de Catalunya va tornar a tenir un procés de puixança i l’exportació
va seguir creixent fins al 2000, de manera gairebé imparable. Fou així que l’any
1999 es van vendre a l’estranger 1.270.000 hectolitres de vi (inclòs el cava),
situant-se en un nivell similar als bons moments de l’exportació anterior a la
Guerra Civil.
El
mèrit indiscutible d’aquesta nova empenta exportadora recau, evidentment, sobre
les exportacions de cava. Es tracta d’un producte que, any rere any, ha anat
guanyant terreny al seu principal competidor, el champangne francès. El
del cava és un sector que ha sabut modernitzar-se i anar afrontant els
principals reptes que tenia plantejats però que, a més, ha sabut arrossegar a
la modernització la resta del sector. De tal forma que podem afirmar que els
vins tranquils que s’exportaven abans de 1965 poc tenen a veure amb els que es
comercialitzen a l’exterior en l’actualitat. Ni s’elaboren de la mateixa
manera, ni es produeixen amb el mateix tipus de raïm, ni es comercialitzen de
la mateixa forma. Però, a diferència del cava, el qual fins avui podem
considerar que s’ha basat en una política comercial extensiva (que primava les
vendes sobre el marge comercial), podem dir que el sector del vi tranquil es
fonamenta en la col·locació d’un producte de major qualitat o, si es vol, de
major valor afegit. Tal i com hem pogut comprovar, sense vendre massa més
hectolitres, el valor de les exportacions de vi tranquil s’ha incrementat
notablement tot dibuixant una corba molt similar a la del cava. A què cal
atribuir l’èxit exportador del conjunt del sector vinícola català? Es tracta,
de manera molt evident, d’una combinació de factors. En primer lloc, al fet que
en conjunt s’ofereix un producte la relació qualitat/preu del qual li permet competir
amb cert avantatge als mercats internacionals. En segon lloc, cal tenir present
la voluntat exportadora de les tres empreses que exerceixen el lideratge del
sector, les quals han obert mercats i han demostrat a la resta de les empreses
les possibilitats que hi havia a l’exterior per als productes que oferien els
cellers catalans. A tot això s’hi ha d’afegir l’existència d’un empresariat
dinàmic que ha sabut adoptar les innovacions necessàries i que ha interpretat
correctament, si més no en termes generals, els canvis que es produïen en la
demanda de vins durant la segona meitat del segle XX. També hi ha d’haver una
certa influència de la història del mateix sector, ja que, des del segle XVIII,
s’ha tractat d’una activitat amb una alta propensió a l’exportació que ha vist
als mercats internacionals una sortida «natural» al seus productes i, segons
sembla, ha sabut adaptar-se al que aquests mercats demandaven. Encara hi hem d’afegir
les dificultats de penetració dels vins catalans al mercat espanyol, fet molt
accentuat en el cas dels vins tranquils, ja que aquests es troben amb poderosos
competidors bé siguin els tradicionals vins de Rioja bé es tracti dels nous de
la Ribera del Duero o Somontano. Finalment, és evident que l’entrada d’Espanya
a la Unió Europea, al contrari del que temien molts productors, ha suposat un
estímul a l’exportació i ha tornat a obrir les portes de mercats com l’Alemany
o el de la Gran Bretanya i ha permès augmentar considerablement les vendes en
mercats europeus com l’holandès o el belga. La integració europea no ha
significat una retirada dels altres mercats. Contràriament, s’ha produït un
procés de diversificació dels mercats considerable i s’han consolidat posicions
en mercats com el dels Estats Units d’Amèrica o el del Japó.
Exportacions de vins catalans per Denominació d’Origen, 1965-2005
En definitiva, el sector vitivinícola català no
està exempt de problemes, però des del punt de vista del comerç exterior no es
pot dubtar que des de mitjan segle XX ha sigut capaç de transformar-se tot
incorporant les innovacions necessàries per adaptar-se amb èxit a les noves
realitats.
