Aquest diumenge 25 d’abril de 2010 la PxC ha fet a Vilafranca del Penedès la seva festa. Aquesta és una formació política que fa dels immigrants el centre de la seva actuació i, simplificant-ho, els considera els causants dels principals problemes del nostre país. Així mateix, i coincidint amb això, el PP de Vilafranca reclama que l’Ajuntament denuncïi davant la polícia els immigrants que tenen els papers en situació irregular, a l’estil del que ha dit que farà l’alcalde de Vic. I, per reblar el clau, l’ínclit Javier García Albiol, acompanyat de la presidenta del PP a Catalunya Alicia Sánchez Camacho, s’ha destapat amb una proclama incendiària contra els immigrants romanesos i els gitanos.

Certament, la immigració -estigui legalitzada o no- sempre genera problemes, reptes a la societat d’acollida, tot i que també genera oportunitats. Per exemple, durant el segle XIX les allaus d’immigrants d’arreu dels Països Catalans sobre Barcelona, amb motiu del procés d’industrialització provocaren l’amuntegament de la població, amb els problemes sanitaris i socials corresponents, que Cerdà descrigué tan bé amb en la seva Monografia estadística sobre la clase obrera  en Barcelona, en 1856. La industrialització i l’emigració de milers de catalans i catalanes a Barcelona van crear les condicions per a l’enderrocament de les muralles i la creació de l’Eixample. A finals dels anys vint, amb motiu de l’expansió generada entorn de l’Exposició Universal de Barcelona, es va produir la primera onada d’immigrants no catalano-parlants, murcians, andalusos, extremenys, els quals reberen els qualificatius despectius de murcianos o metecs. Aquesta onada d’immigració, també en va generar de problemes un cop el creixement s’havia aturat i fins i tot es va arribar a presentar una interpelació parlamentària i una proposició no de llei al Parlament de Catalunya l’any 1933 (vegeu el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, números 28 i 29). Als anys seixanta, l’intens creixement generat a partir del Pla d’Estabilització (1959) va tenir com a conseqüència una nova allau humana de persones procedents de tots els pobles d’Espanya. La manca d’instruments propis i d’una regulació urbanística, van provocar la creació de ciutats dormitoris i barriades en què coïncidien persones de la mateixa procedència i que, en dificultaren però no impediren del tot, la integració en la societat d’acollida. El mateix ha passat en aquests darrers anys, en què un creixement sobtat i que semblava inacabable -tot i que hi havia gent que ja avisàvem que el model no era sostenible- ha portat una gran quantitat de persones d’altres contrades que venien a suplir una mà d’obra en uns treballs que la gent del país no volia cobrir.

I és que, en general, els processos migratoris es produeixen perquè la gent busca oportunitats de viure millor en una altra banda si en el lloc on ha nascut no hi troba sortides. No és que sigem immensament rics, però en relació als equatorians, marroquins, nigerians, romanesos, xinesos, etc. vivim en un país més ric. És això el que fa imparable el fenòmen de la immigració. Si hi ha oportunitats i la gent local no ocupa determinats "nínxols econòmics", aquests seran ocupats per gent que vindrà de fora. Això és inevitable i tots ho hauríem de tenir clar. Tornaré als exemples històrics. Els catalans teníem prohibit el comerç amb Amèrica, tanmateix, les expedicions i l’emigració a les colònies són anteriors als decrets del lliure comerç de 1778. Aquests darrers només van certificar i van acabar d’obrir la porta a una emigració catalana en què els cabalers, els fills dels petits comerciants o dels mariners de molts pobles de la costa -especialment de Sitges i Vilanova- van acabar instal·lant-se en unes terres on la burgesia local no volia exercir el comerç i on la majoria de la població restava sotmesa a l’explotació dels hisendats. Allà hi havia una oportunitat de millorar la situació de la família i és això el que va portar milers de catalans a treballar en un comerç -en què es venia de tot: des de vi fins a persones humanes- que generava millors beneficis que el peninsular.

Per tant, la immigració en sí mateixa no és un problema. És el resultat d’una situació social i econòmica i, tot i que es pot regular, no la podrem aturar a no ser que la gent que ja vivíem i treballavem als Països Catalans estiguem disposats a treballar en les mateixes condicions i pels mateixos sous que els immigrants, o que les polítiques socials garanteixin un creixement de la població que faci innecessari l’arribada d’immigrants. Ara bé, si la immigració no és el problema, sí que en genera, de problemes i això cal afrontar-ho amb claredat i valentia, però, des del meu punt de vista, mai no s’ha d’assumir el discurs ni l’acció de la dreta. Estic d’acord en què des de l’esquerra tot sovint hem mantingut actituds ingènues, ara bé per fer la política dels xenòfobs ja hi ha els xenòfobs. 

En aquest sentit, per mi hi ha dos àrees d’actuació diferents. D’una banda, hi ha una sèrie de problemes socials que genera el ràpid creixement de la població en poc temps: aules plenes, cues més llargues als ambulatoris i hospitals, degradació de barris prèviament degradats… A això només s’hi pot respondre amb l’ampliació de les polítiques socials. No només d’aquelles destinades explícitament a afavorir la integració dels nouvinguts, sinó del conjunt d’actuacions que permetin que aquest estat del benestar que a l’Estat espanyol amb prou feines hem tastat arribi a àmplies capes de les classes populars i eviti la competència en determinades prestacions, en la qual els nouvinguts, per més pobres, hi acostumen a tenir les de guanyar. Certament, en un context de crisi no és fàcil, però la racionalització de la despesa de l’Estat (reducció de la despesa militar, reducció dels ministeris, reducció en la despesa de la casa reial) i de les comunitats autònomes juntament amb el combat al frau fiscal, un canvi de política fiscal que faci pagar realment als qui més tenen -no com el mentider Zapatero que després de dir això va i ens apuja l’IVA-, poden contribuir a dur a terme aquestes polítiques. I en el cas dels Països Catalans, el concert econòmic -mentre no tinguem un estat propi- permetria que, fins i tot pagant els mateixos impostos que paguem ara, es pogués ampliar aquest conjunt de polítiques socials.

D’altra banda, hi ha una qüestió de cultura democràtica i cívica. La globalització ha fet que la darrera immigració procedeixi de països amb caracterísitiques culturals molt diferents. Aquí el que cal és actuar amb radicalitat democràtica i això vol dir pedagogia però també claredat en la defensa dels drets socials que tant ens ha costat d’adquirir. La igualtat de la dona, per exemple, ha de ser un fet indiscutible: el seu dret a l’ensenyament, la llibertat d’expressar-se, la igualtat de tracte davant la llei… no poden ser posats en qüestió. Tampoc els drets socials dels treballadors i per això s’hauria de vetllar perquè els immigrants acabin tenint els mateixos drets que els que tenim nacionalitat (per imperatiu legal) espanyola. Aquest és un tema al qual em sembla que s’hi ha prestat poca atenció i molts empresaris han aprofitat l’avinentesa que hi havia un gruix de treballadors i treballadores disposats al que fos per abaratir els costos laborals a canvi de saltar-se els drets socials. Finalment, hi ha tota una qüestió de civisme i de dret a la convivència entre veïns, que requereix insistir en l’explicació porta a porta, persona a persona que hi ha coses que no es poden fer. Però les actituds incíviques són, tot i que molt molestes, moltes vegades inevitables i, a més, no són patrimoni de cap grup determinat. Aquest tema de la cultura democràtica i cívica, però, requereix paciència i insistència. És més un tema d’educació -en un sentit ampli del terme- i d’entorn que de lleis. Ara bé, al final, també hi ha d’haver el compliment de la llei, que ha de ser igual per a tothom, sigui d’on sigui.

La immigració no és un problema i, encara menys, l’hem d’abordar com un problema d’ordre públic. Acció social, igualtat, democràcia i cultura, sense ingenuïtats, han de ser les respostes als reptes que planteja haver rebut en molt poc temps una gran quantitat de persones que venen de societats tan diferents a les nostres.