Aquests dies, tota la gent d’esquerres i, en particular, la gent d’Esquerra estem plantejant-nos moltes de les coses que hem fet en els darrers anys. En termes generals, la crisi ha afectat novament els fonaments de l’esquerra reformista europea, la qual fa anys que navega sense cap mena de rumb. Els nous vents favorables a les dretes, l’aparició amb força del populisme amb el discurs xenòfob, els darrers moviments dels anomenats “indignats” són símptomes d’una situació canviant i nova sobre la qual ja fa temps que ens hauríem d’haver anat situant.
Liberalisme, socialdemocràcia o populisme
L’actual no és la primera gran crisi del capitalisme que es produeix. Al segle XIX i a començaments del XX ja se n’havien, amb ajustos durs en què la solució era la caiguda dels preus i l’augment de l’atur. En el període d’entreguerres, però, es van anar bastint alternatives polítiques a les societats liberals tradicionals (com Anglaterra o França). És un tema ben estudiat pel malaguanyat Gregory M. Luebbert (vegeu el seu llibre publicat per les Prensas Universitarias de Zaragoza: Liberalismo, fascismo o socialdemocracia. Clases sociales y orígenes políticos de los regímenes de la Europa de entreguerras). En aquell moment dues alternatives, el feixisme i la socialdemocràcia, es van proposar superar els problemes que el capitalisme especulatiu i de les grans corporacions generava, sense qüestionar, però el sistema capitalista. Totes dues posaven la política per davant de l’economia, però de manera diferent. Per a Luebbert, l’opció socialdemòcrata, que va guanyar als països escandinaus justament en aquells moments, es va fonamentar en dos elements claus: un, la capacitat d’establir una forta aliança amb la petita i mitjana pagesia parcera o propietària; el segon, va ser a capacitat de convèncer les oligarquies respectives per tal que no s’oposessin frontalment a les reformes necessàries, cosa que comportava cedir alguns punts claus dels programes socialistes. El primer element, però, era indispensable atès que la pagesia encara era un actor important en la societat europea. El fet de comptar amb els parcers, arrendataris i propietaris mitjans i petits de la terra, permeté als partits socialdemòcrates escandianaus bastir amples coalcions polítiques que tingueren una hegemonia incontestable. Des del meu punt de vista, avui en dia encara no tenim més alternatives que les que hi havia als anys 30: liberalisme a ultrança, socialdemocràcia o populisme de diversos signes (ja siguin aquests xenòfobs, nacionalistes o d’esquerres).
L’ofensiva liberalitzadora i l’esquerra europea
Després de la II Guerra Mundial, vingué una etapa de gran creixement econòmic per a l’Euorpa occidental i per a la major part del món que coincidí amb l’expansió de les polítiques anomenades “keynesianes”, que bastiren l’anomenat estat del benestar però que a mès tendiren a la intervenció directa en amplis sectors de l’economia. Això darrer em sembla una diferència bàsica amb el que passà als Estats Units. Va ser des d’aquí d’on vingueren nous aires a finals dels 70 i començaments dels 80 (un bon llibre per veure què ha passat als Estats Units és el de Paul Krugman, The conscience of a liberal, publicat en espanyol per Crítica amb el títol Después de Bush). L’onada neoconservadora va aconseguir imposar-se als EUA i a la Gran Bretanya i, a partir d’aquí, es va començar a desmuntar l’entramat bastit durant els trenta anys anteriors.
Al meu entendre, l’esquerra reformista europea no ha sabut situar-se davant aquesta ofensiva. Això es deu bàsicament al fet que, a la pràctica, malgrat mantenir un discurs formalment socialdemòcrata ha acabat fent les mateixes polítiques de la dreta (o del centredreta, si voleu), de manera que les fronteres amb aquesta s’han acabat difuminant. Segurament, el cas més clar és el de Tony Blair, les diferències del qual respecte els conservadors de Margaret Thatcher són difícils d’escatir. O bé, s’han fet polítiques més populistes que d’esquerres (com els “xecs nadó”) que s’han acabat per insostenibles, tal com li ha passat a Zapatero. D’aquesta manera, l’esquerra o el centre-esquerra ha anat perdent suports socials i, en conseqüència, polítics.
Noves aliances, programes renovats
Des del meu punt de vista, qualsevol partit d’esquerra o centre-esquerra que vulgui governar i portar el seu programa endavant ha comptar amb el suprot majoritari de la classe mitjana i dels sectors amb rendes més baixes. Allò que podríem anomenar com a “classes populars”. En els nostres dies, la classe mitjana abraça un ampli espectre que pot anar des de mitjans i petits empresaris, autònoms, etc. fins a treballadors assalariats de la indústria i dels serveis, a més del que queda de la pagesia. Crec que objectivament, tots aquests sectors estan interessats en l’existència de l’estat del benestar per tal que la riquesa que generen no flueixi cap als sectors de rendes més altes. Sense tornar a vells programes d’intervencionisme, em sembla que el programa fonamental de l’esquerra ha de basar-se en tres elements bàsics. Primer, el fer tornar al primer pla la política, per davant de l’economia; davant del discurs de la impotència front als mercats s’ha de dir ben clar que hi ha polítiques econòmiques alternatives al que s’ha fet fins ara. En segon lloc, la preeminència de la democràcia, entesa aquesta no només com un acte passiu (votar cada quatre anys) sinó des d’una participació activa, diària. En tercer lloc, ressaltar la validesa dels valors de ciutadania i civisme, la “re publica” com un valor i la necessitat del compromís diari, de la solidaritat, però també de l’exigència d’esforç i responsabilitat.
Esquerra Republicana de Catalunya: un instrument viable
Esquerra Republicana de Catalunya pot ésser i em sembla que és un instrument viable per aglutinar l’esquerra catalana. Aquella esquerra que, partint d’aquests valors republicans, socials i nacionals, considera que Catalunya és una nació i que té dret a decidir; més enllà, però, de quin sigui l’objectiu final que desitgem, abans hem d’aglutinar la majoria social de centre-esquerra que és el nucli del país i que pot coincidir amb els tres elements fonamentals i fundacionals del nostre partit: república, justícia social, Catalunya. De fet, ERC ja va ser això en el moment de fundar-se: l’agrupació dels elements catalanistes i d’esquerres que apostaven per un règim democràtic al servei de la majoria de la gent d’aquest país.
Esquerra Republicana de Catalunya no es va fundar, doncs, com un partit catalanista més sinó com el resultat d’una llarga evolució de grups i tendències del republicanisme que van acabar confluint -juntament amb els independentistes de Macià- davant la necessitat d’un nou instrument per bastir una alternativa catalanista i d’esquerres a la dreta catalanista. Socialment, aplegava un ampli espectre: des de la mitjana i petita burgesia fins a l’obrer i el pagès parcer i treballador del camp, passant per una àmplia capa d’intel·lectuals i professions liberals. El seu èxit es fonamentà, sobretot, en la victòria electoral de l’abril de 1931 a Barcelona. ERC tenia clar que qui havia de desbancar era la dreta catalanista, molt identificada amb la monarquia que havia donat suport a la Dictadura de Primo de Rivera; però ERC competia en això amb altres opcions: el Partit Catalanista Republicà, un partit que es considerava a si mateix destinat a substituir la Lliga com a pal de paller del catalanisme i, al meu entendre, excessivament elitista, i la Coalició Republicano-Socialista, formada pel Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i el PSOE, una coalició que venia a representar l’espanyolisme d’esquerres, amb un PRR cada vegada més escorat a la dreta i PSOE que, a Catalunya, era simplement marginal. L’èxit electoral d’ERC es bastí perquè plantejava la necessitat d’un canvi de paradigma des de la democràcia, per a la majoria; sense ser un partit revolucionari era un partit obrerista, catalanista, republicà i democràtic; era un partit nou i durant els anys 30 va aplegar més i més suports.
És evident que vuitanta anys després, hi ha hagut molts canvis en la societat i que les fronteres socials estan més difuses. A ERC tenim l’aventatge d’estar vinculats directament amb la tradició republicana, democràtica i social; de no estar vinculats a les velles i noves oligarquies, malgrat el nostre pas per la política de govern, continuem essent la gent del poble, la gent del país i hem de treballar per aquesta i amb aquesta. Jo no sé si hem de posar al dia els nostres postulats ideològics, però sí que tinc clar que hem de bastir aquesta alternativa al centre-dreta català des d’uns posicionaments nacionalment clars però oberts. Com diu aquell, no hem de tancar cap porta. Els independentistes d’esquerres hem de saber arrossegar la majoria del país cap als nostres posicionaments; però si arrenquem a córrer, potser ens trobarem sols arribant a no se sap a quina meta. Hem de saber mirar enrere i estirar la mà als que venen darrera nostre.
ERC: la necessitat d’un canvi de cultura de partit
Per poder fer el salt, Esquerra Republicana de Catalunya ha de canviar a fons la seva cultura de funcionament. Hem de fer taula rasa. I no em refereixo aquí a la qüestió de la forma de celebrar els congressos que em sembla que és el darrer que hem de tractar. El més important, al meu entendre, és avançar cap a un partit democràtic -més que assembleari- en què es passi del debat a les conclusions i de les conclusions a l’actuació, sense estar qüestionant-se permanentment les decisions. Debat democràtic en assemblea, presa de decisions, disciplina en l’actuació un cop preses aquestes decisions, treball i implicació de la militància en entitats socials, etc. em semblen elements fonamentals per reconduir la vida d’un partit que, hores d’ara, apareix a la ciutadania com una nau ingovernable que llença per la borda els seus mariners més experimentats cada vegada que giren vents nous. No hem de trencar la nau, però hem de saber mantenir determinats rumbs.
No només això, Esquerra Republicana de Catalunya ha de tenir la voluntat de representar i treballar per aquesta majoria àmplia que he definit abans com a “classes populars”. Ha de tenir una vocació majoritària i ha de fugir de l’etern debat de amb qui ha de pactar. En les darreres conteses electorals, quan s’han fet determinades ofertes, el senyal que hem donat és que ens descartàvem per governar des de la majoria. Per això considero un error també que alguns companys posin per davant el debat de coalicions, amb uns o amb altres, del debat sobre els objectius, la majoria social que hem de representar, les tàctiques i les estratègies. Nosaltres volem representar la majoria d’aquest país o, millor dit, creiem que hi ha una majoria social que coincideix amb bona part dels nostres objectius polítics i és aquesta la que ens hauria de donar suport.
El Congrés del proper octubre ha de ser una bona oportunitat per mostrar una nova Esquerra fonamentada en la vella Esquerra. Hem de bastir consensos, més que pactes de famílies, hem de deixar enrere velles batalles i mirar cap al futur; hem de pensar més en la gent, en el país, i no tant en nosaltres mateixos.
Aquests dies he pogut llegir comentaris molt interessants, de gent molt diversa, sobre la conjuntura política, sobre la crisi de l’esquerra europea i sobre l’orientació de futur d’ERC. Però aquesta reflexió m’ha semblat especialment sòlida i ben treballada. De manera que moltes gràcies pels arguments, pel to i per ajudar-nos a pensar a tots plegats. De vegades no es tracta de si coincideixes al 100% amb algún sinó de reconèixer el rigor i ambició que inspira les seves posicions. Textos com el teu conviden a l’optimisme. I a seguir picant pedra, que la història continua…
Gran aportació, Raimon. Sempre són necessàries les reflexions serenes i constructives que enriqueixen el debat d’idees sobre el nostre futur.
Totalment d’acord amb el diagnòstic, pro no tan amb la medicina a aplicar.
El problema rau al meu entendre, en que els nostres dirigents actuen en tots els nivells de representació institucionals amb un comportament, contrari als valors que diem defensar.
Com podem, esser blancs de protesta per sous, exhibicions ostentoses de poder, oides sordes als clams de la militància de base, i posicions contradictòries amb la mes primaria de les ètiques, si som independentistes que collons i fotem a Madrid negociant constantment amb els “amigos de la izquierda”.
Que no ens adonem que tots els vots que intentem guanyar per la corona roja els perdem a mans plenes en les zones mes afins al catalanisme i independentisme, sino com podem explicar des de fa ja 12 anys l’aparició de les CUPS.
També cal analitzar si l’entrada massiva de militants en èpoques favorables electoral ment, ens ha aportat algun valor afegit, o be sols eren “Trepes” de poder.
Mira Raimon tu ja saps del peu que calço, estic per donar-me de baixa.
Com que penso que tot plegat s’ha de fer totalment nou, començant per les estructures d’aquest Pais, espero l’unitat d’accio dels independentistes, tan de dretes com d’esquerres per aconseguir el objectiu necessari d’un Pais lliure per poder despres discutir la direcció d’avanç de la política social, com que per els propers 20 anys no m’ensumu que sigui possible, a mi ja m’agafa massa vell.