“Mateulos a tots, que Déu ja reconeixerà els seus… “. Aquesta frase, que la Chanson de la Croisade atribueix a Arnaud Amary, arquebisbe i duc de Narbona, un dels promotors de la croada contra els càtars, la qual hauria estat pronunciada amb motiu del setge i de Besiers i la matança que li va seguir, la podríem aplicar també a la política empresa en les darreres setmanes per la dreta catalana amb l’excusa de combatre determinats fraus que es produeixen en alguns serveis i prestacions.
Primer ha estat l’alcalde del meu municipi, en Pere Regull, el qual ha suspès temporalment el registre d’unions civils emparant-se amb el fet que s’han detectat diversos usos fraudulents del mateix. D’aquesta manera, se suspèn un dret general a causa del seu mal ús per part d’alguns, en lloc de perseguir-ne els contraventors, i més tenint en compte que el mateix Ajuntament de Vilafranca ens diu que sap quines són les persones que han usat fradulentament aquest registre.
Jo em pensava que això era un fet puntual i centrat només a Vilafranca. Però ara veig que potser correspon a una política més general. El govern de la Generalitat ha canviat el sistema de cobrament de la renda mínima d’inserció, passant d’ingrés per compte a pagament amb taló nominatiu. Això, a més d’haver-ho fet de cop i volta, provoca un retard en el cobrament d’aquests diners que són bàsics (o ho haurien de ser) per als seus beneficiaris. Novament doncs, el mal ús d’uns quants -que també semblen estar detectats- comporta el perjudici per a la majoria.
Ben segur que hi ha fraus, però aquests no poden ser excuses per retallar drets generals o prestacions socials bàsiques. En el fons, darrera les mesures hi ha la mentalitat conservadora que des de segles culpabilitza els pobres pel fet de ser-ho. Mentre aquest govern ha suprimit impostos com el de successions per a una minoria privilegiada -un impost que tal com diu J.R. Borrell és un incentiu a l’esforç personal i que han defensat des dels liberals als socialdemòcrates, passant per determinats individus amb grans fortunes-, mentre CiU ha donat suport des de fa anys a una política fiscal que ha reduït la pressió sobre les rendes més altes i en conseqüència ha augmentat la pressió sobre la classe mitjana, mentre tot això passa el que es fa és reduir drets generals -sense cost directe- i prestacions socials.
Fins i tot en això hom pot veure les debilitats de la Catalunya autònoma: no podem decidir la nostra política fiscal, no podem pressionar Europa per avançar cap a una fiscalitat comuna i no podem dur a terme una política contra el frau de les grans fortunes. Per això potser és més fàcil començar pels de baix.
