(Article publicat a l’Esquerra Nacional)
El vespre del 5 d’octubre de 1934,el president Lluís Companys llegia una proclama en què declarava instauratl’Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquesta acabava de formadramàtica amb les següents paraules: “Catalans! L’hora és greu i gloriosa.L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya.Casdascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. ViscaCatalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”. Al mateix temps esdeclarava una vaga general convocada per l’Aliança Obrera. Per la seva part,Josep Dencàs, ex-conseller de Governació, mobilitzà els escamots d’Estat Catalài de les JEREC. A més de Barcelona, la revolta s’estengué al Penedès, a lesTerres de l’Ebre, al Camp de Tarragona, al Vallès, al Bages, al Segrià i al’Empordà. Com és sabut, va ser sufocada en el termini d’unes hores i va tenircom a conseqüència la suspensió de l’autonomia, la de centenars d’ajuntaments catalansgovernats per les esquerres i l’empresonament de Companys, del seu govern i dedesenes d’alcaldes i regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’altrespartits progressistes. Amb motiu dels fets del 6 d’octubre es va abatre larepressió contra els sindicalistes amb la suspensió de les activitats sindicals–inclosa la CNT, que no havia participat en la revolta- i amb desenes dedetencions. En les comarques agrícoles, els propietaris van aprofitarl’oportunitat i es van produir multitud de desnonaments.
Els fets van tenir el seu detonant:l’entrada al govern de l’Estat de dos ministres de la CEDA, un partit feixista.Però les causes i els motius de fons venien de més lluny. Una de les principalscauses l’hem de buscar en el plet rabassaire, el qual va unir, al mateix temps,el malestar social amb el conflicte polític. No en va, fora de Barcelona va seral Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. D’ençàl’adveniment de la República, la conflictivitat social al camp, que s’haviamantingut latent durant la Dictadura de Primo de Rivera, va ressorgir ambforça. Els rabassaires, pagesos que treballaven la terra amb un contracte queal segle XX s’havia equiparat a la parceria, van aprofitar la nova legislaciórepublicana per plantejar-ne la revisió des de l’any 1931. Només al Penedès esvan presentar més de 10.000 demandes, tot que i els jutjats van fallarsistemàticament a favor dels propietaris. Finalment, el Govern de laGeneralitat es va decidir a tramitar la Llei de Contractes de Conreu durant el1933, la qual va ser aprovada el 21 de març de 1934. L’oposició de la LligaCatalana i dels propietaris agrupats entorn de l’Institut Agrícola Català deSant Isidre va ser contundent, i van acabar acudint al Tribunal de Garanties Constitucionalsper tal d’impugnar-la. Si el 8 de juny de 1934 aquest declarava nul·la la Llei,quatre dies més tard el Parlament de Catalunya n’aprovava una altra que, enparaules del mateix Lluís Companys “és igual, amb punts i comes, a la ques’havia presentat abans…”. S’haviaarribat a un xoc de legitimitats entre l’Estat i a una tensió social queesclataria mesos més tard, quan el president Companys sortiria al balcó perproclamar l’Estat Català.
